Estaria bé tenir un poeta al meu bàndol

Està d’esquena, escollint llet;

Passo pel seu costat com un tros

D’estel fugaç desprès, sense dir

Res. M’excuso dient-me que estic

Fins el cul de feina, vaig a tota hòstia

I no tenc temps ni per tirar-me un

Pet. Ah! les excuses complaents.

De veritat no tenc temps ni per

Parar-me i saludar? Por a que estigui

Emprenyat perquè, crec, que ell va

insistir en que se’m convidés al recital,

(no se’m volia convidar?)

oferiment que vaig rebutjar,

del que es tradueix a por a afrontar

les decisions absurdes i estúpides que

prenc, o sols es redueix a por al contacte

humà. No sé. De vegades voldria ser més

valent i estar més obert al contacte humà,

ser una persona normal. A més, ell és poeta

i va deixar entreveure que li agraden aquests

versos, menyspreats i rebutjats, i potser, em

podria donar una mà d’ajuda. Estaria bé tenir

un poeta al meu bàndol. Sí, hauria de ser més

valent i estar més obert al contacte humà, però

sols de vegades.