La tele és un
merda. collonut! posa’t
A escriure. Escriu
encara que sigui
Un dels teus poemes
de merda. em poso
Davant de l’ordinador
i obro la pàgina
En blanc, rememoro
l’instant revelat
I començo a
escriure versos, però,
Aleshores, em dic:
i per a què cony he
D’escriure? Per a
què em serveix si no
He aconseguit res i
mai ho aconseguiré.
Bah! Deixa-ho estar
i ves-te’n a dormir
Que t’està esperant
un Vonnegut amb
Les seves pàgines
ben obertes i lubricades.
No, és el que
volen, que ho deixis estar,
Que desisteixis,
que et rendeixis. Però no.
No, xaval.
Resisteix. Encara que arribar
Et porti anys amargs,
resisteix. Encara que no hi
Arribis mai,
resisteix. Encara que ningú cregui
En el teu estil i
se’t consideri un boig, resisteix.
Encara que et
neguin tres vegades, resisteix.
Encara que se’t riguin de tu, resisteix.
Encara
que et menyspreïn,
que t’humiliïn, que et destrossin,
que t’espedacin, resisteix. Per la teva vida miserable,
resisteix. Així que
em lio un cigar, em preparo
un got de vi blanc,
engego el Chicago underground
quartet, i escric
escric
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada