Volia visitar el
museu d’art contemporani de la
Ciutat:
-És clar. Anem-hi
Ens vam passar dues
hores al bus, dues maleïdes
Hores assegut en un
seient dur i indomable que
Em va deixar el cul
baldat, i ni tan sols vam sortir
De la ciutat; la
ciutat encara tenia moltes hores
Per a transitar.
Aquí, en deu minuts i a peu ja t’has
Acabat els carrers.
Els seus carrers
eren interminables, flanquejats
Per tot tipus d’edificis,
de nova planta i ruïnosos,
gratacels i soterrats,
neoclàssics, colonials, modernistes
i d’avantguarda, i
lluint tota la roda de colors. Aquí
existeix el dret a
vol (encara que un pocs s’ha passat
aquest dret pel
forro) i regeix el blanc immaculat
(encara que uns
pocs s’han cagat en la seva diàfana
Protecció).
Estaven poblats per
milions de persones. El seu número
Era impossible de
calcular. Hi havia tantes persones que
Semblava que en sol
demà s’havia transportat una nova
Remesa de
ciutadans; de vegades, em crec l’únic habitant
D’aquest indret.
El silenci era allí
una llegenda, un mite, una falsedat; aquí
És vertadera
realitat.
Sí. “Un poema és
una ciutat”
Estic realment
fotut
Què he estat fent
fins ara?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada