Me’l trobo a mig
camí, passejant al bulldog
De la seva família,
Lulú, i se m’afegeix a la
Caminada i ens
posam a rallar; som dues ànimes
Que han de mester
rallar. M’explica els seus
Plans de futur, que
se’n vol anar d’aquí, que
Aquí es troba molt
tot sol, que se’n vol anar
A Barcelona
-Sí, fas molt bé,
surt d’aquí, viu- l’esperono jo
Amb un cert aire de
nostàlgia i enveja; jo he
Decidit quedar-me
aquí, he escollit no viure
Per l’absurda idea
de convertir-me definitivament
En escriptor i
artista . Quina puta contradicció.
Arribam a un parc
infantil estratègicament mal
Construït per la
seva ubicació fora del poble,
Convertit en un
aeroport fantasma com els que
poblen la geografia
del país, on Xaplin demana córrer
darrera d’una
pedra, oblidant la presència femenina,
segurament cagat de
por per la figura imponent i rude
de la cussa. Ah!
mesquinet. Com jo amb el meu pare,
ha heretat el
pitjor de son amo. De totes maneres,
la pobra Lulú sols
pensa en arrelar-se
-Hòstia. No es vol
moure.
-No, no. Vinga, va.
Ves a córrer.
Però la pobra cussa
sols ens avança unes passes
Per posar-se a dins
de d’una de les piscines d’arena,
Sòlida com a
ciment, i se queda contemplant-nos,
Mentre Xaplin
correteja infantil darrera d’una pedra.
La llum de baix
consum de les faroles transforma
Les conques dels
ulls de la cussa en perles lluminoses
I espectrals
assemblant-la a un ca de Fu, però jo hi veig
A Cèrber guardant
les portes del infern i no tenc gens
De ganes de
travessar-les; ja hi ha prou infern en
Aquesta vida
-Va, Xaplin, Anem a
casa
I deixo al company
intentant insuflar vida a una
roca
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada