Pixant a les 00:30 enmig del no res

Em trec la faveta (és el que hi ha, polida. Em pots culpar de ser un subnormal,

però no de tenir una polla xinesa. La voldria tenir com la d’un actor porno, com

tu voldries semblar-te a l’Emma Stone). Açò, que em trec la faveta

i em pos a pixar enmig del no res més absolut. I tot el que m’envolta és

obscuritat i a penes puc distingir les formes de les parets seques o de les barreres

d’ullastre o de les herbes santificades pel meu orí. Però al cotxe aturat i amb la porta

oberta sona “La noche más larga del año” recitant “Ven, viento del sur. Ven y hazme

fuerte” i estar perdut no em sembla tan preocupant, potser perquè és migjorn

(al manco, l’era avui matí) o potser pel Binifadet rosat que ens hem begut al sopar. I

fot  un fred de collons i cauen gotes de pluja que vull  que s’assemblin a flocs de neu,

perquè la neu és l’hòstia de poètica i podria  escriure que hi ha bens belant a la neu.

Però no neva ni hi ha bens que belen a la neu. Fot un fred de collons i pix tan

ràpidament com em permet la meva faveta d’eriçó i puj al cotxe i conduesc

per carreteres d’interiors de coves que desconec on em conduiran, potser

a les entranyes del monstre de les que seré cagat o potser al bell mig

d’una revolució de la que no sabia que ni existia però de la qual vull formar part

o potser sortiré al davant de deu  siouxs  que persegueixen a un soldat

del setè de cavalleria per demanar-li com es surt del desert d’Arizona. Però

a l’horitzó de la nit, el Far de Cavalleria guia els vaixells inconscients i, al cap

i a la fi, jo també sóc un vaixell foll que deambula per una vasta mar

de desesperació i la llum del far és també la meva llum que em guia. I quan

arrib a Fornells trec al Xaps a fer uns pixos i unes caques i els carrers

són buits i silenciós i fot un fred que arrufa la fava. Però si hi hagués Sa Barca

oberta hi entraria per fer unes pomades i veure si el Víctor té alguna de les

seves històries picants per explicar-me. I quan torn a casa, m’espera dormir

en un bloc de gel sota les flames de l’Infern catalític. I m’agradaria que el seu cos

fos l’Infern que m’escalfa, però n’ abrasa el d’un altre. I és una puta merda molt grossa

però fot un fred que preserva cadàvers i voldria que les gotes de pluja que cauen

fossin neu per escriure que el moixos miolen en la neu. I potser ella m’ha deixat

d’estimar per estimar-ne un altre i potser ningú m’estimi mai més. Però en aquesta

nit tan amargament freda, les estrelles, darrere nivolats negres, són al firmament

i quan passi la tempesta veuré la seva llum esclatant als meus ulls.