És dur despertar cada matí
tot sol quan ho has tingut tot,
sabent que no ho has sabut conservar,
i que, possiblement, no ho sabràs
fer mai; i que, ara, aquesta totalitat
és el delit d’un altre que t’ha substituït
com si fossis un joguet vell
arraconat
dins d’una capsa plena de
floridura i sal.
I en aquests instants de sotsobre
és fàcil
creure que la vida és una succió
de cagades,
una rere l’altra, fins comprovar
que
els excrements amuntegats formen
una muntanya
tan alta que podria ser el quinzè
vuit-mil.
Però la vida no entén dels
problemes d’un,
cada dia hi ha un sol i la seva
lluna, així que,
després del cafè, el cigar i la
buidada de budells
reglamentària de cada matí, surt
a passejar el Xaplin.
Em vesteixo la caputxa (cada
vegada que ho faig
em crec Anakin Skywalker entrant
al costat fosc),
acot el cap i m’abstrec de la
realitat pensant
en un guió que vull escriure. I
repesant les poques
escenes que tenc i imaginant-ne
de noves
arribem a la Bocana sense adonar-me.
<< Hòstia, Xaps. Avui hem arribat
enfora. Girem cua>>
li dic al ca. I quan em gir, alç
el cap i tenc tota la
badia al meu davant. En quietud,
en silenci, en pau.
El cel amb colors pastel, de
formatge amb gerds.
El Sol a S’Arenal començant a
viatjar cap a ponent,
encara badallant de son i
desemperesint els seus braços.
El corrent dibuixant sobre el llenç de la mar
tot tipus
de quadres òptics i cinètics. Alguna
zona emmirallada.
I la colàrsega i el Toro en un
lleu sfumatto.
Potser, no tot sigui una merda.
<<Au, Xaps. Tornem a
casa>>
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada