<<No fa falta una guitarra
de l’hòstia.
Només la vull per fer el
subnormal a casa>>
li vaig dir al Pedro. I tenc uns
versos collonuts
que vaig escriure fa un parell de
dies
que podrien ser el germen d’una
cançó
i com que estic redó pel menú que
ens hem cruspit al Molí i no tenc
ganes
de fer una puta merda (els dies
feixucs dels
collons; he dormit poc), agaf la
guitarra
i triï dos acords a l’atzar, La i Re majors en
sageta, i els faig sonar amb un simple toc
de polze continuat sobre el que
hi recito
els versos amb la primera melodia
que se’m passa
pel cap. I no és més que renou, neu de
televisió,
pluja sobre la mar, xerricades sobre
vies de tren,
però m’absorbeix tant com un
llibre o com escriure.
I estic tan abstret amb aquests
tres versos,
insignificants, sense context,
absurds, que no
me’n don compte que el Xaps em
mira devora
la porta del menjador (ha anat a
dormir al llit).
Deix de tocar (si es pot dir
tocar) i m’hi fix.
Em mira com si m’arrifollés, com
si em digués
<<Tio, sona de puta pena. Dedica’t
a una altra cosa.
I prou de fer el subnormal que no
em deixes dormir>>
Bravo, amic meu. No puc més que aplaudir-te.
Deix de tocar i em pos a escriure aquest
poema,
que és una activitat més
silenciosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada