Els dies són feixucs, com si la lluna
sempre fos plena. Em fan sentir
com
si hagués llaurat el camp amb les mans nues
i l’hagués sembrat amb llavors
podrides.
Sortir al carrer tancat no ajuda
gaire.
Però avui bufa un poc de llevant
i em puc llençar a la mar sense
por
que el vent m’empenyerà cap a la
vorera;
el llevant sempre m’ha agradat.
Bordejant el Castell, penso en
algunes coses:
en que no m’he sabut fer una
vida,
en que m’agrada prendre fotos d’òxid
(en prenc una ), en que el sofà
és massa
petit per dormir el Xaplin i jo,
i en tu,
encara que ja mai pensis en jo i
m’hagis
oblidat (no et sentis malament;
jo també
em voldria oblidar). Però entrant
al carrer
de Les Escoles deix de pensar en
tu, perquè
no és bo pensar en tu i em centr
en el
cel, ple de nivolats com colossos
devorant
fills. I és curiós el silenci que
emana del cel
tan similar al d’aquest carrer i
em dic que potser
tot pertany a un únic silenci i si sols
existeix
un silenci, sols existeix un cel.
Tot és cel, com
quan la mar i el cel no tenen horitzó i són
la mateixa fulla.
Collons! Per silenci ni tan sols
es senten
les meves passes; sols cans
bordant els
colossos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada