la nit dorm en aquestes
passejades
nocturnes d’hivern amb el Xaps.
Les finestres tancades, les cases
quietes,
els braços caiguts de les
palmeres sense
vent que els faci ballar. Si no
fos per
la llum de les faroles crepitant
sobre
la mar fosca, el Xaps i jo seríem
les dues úniques coses en
moviment
i les nostres passes els únics
sons
que desprenen els records de les
parets.
I aquest vespre, ni tan sols el
miol d’algun
moix sota la pluja de la lluna
plena.
Caminant en aquest silenci i sent
els dos
únics éssers vius en aquest erm
es fa difícil sentir-se viu, però
estranyament
em dic que he sobreviscut i,
malgrat
el quitrà dels pulmons, encara
respir.
El nas em crema i per escalfar el
cos
m’he d’enfonsar dins la parca com
una
tortuga (m’hauria d’haver comprat
un abric
que escalfés més)
—Siguem aquesta nit, Xaps. Anem a
dormir—
li dic al ca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada