No existeix més,
estirat al llit,
Després de la ració de “Els cavalls
Salvatges”, amb la foscor del vermell
Ataronjat de la catalítica, que el dolor
D’una ungla d’un dit del peu
Arrabassada.
Les punxides em trepanen el crani
I em mantenen despert. Contemplant
Els quarters del sostre, els pedaços de
Ciment, la calç com flocs de neu, els claus
Sagnant les bigues de llenya, em dic
Que és preferible el dolor físic al de l’ànima.
El de l’ànima et mata mentre el físic
Et dóna la vida i vull que els claus
De les bigues m’identifiquin com
Un magatzem d’armes de destrucció
Massiva i em caiguin amb el pes de tot
el seu òxid i se’m clavin a la carn per sentir
que estic viu o, al manco, que encara puc
sentir dolor. Però de sobte, no sé per quin motiu,
Penso en el vell i ens veig al menjador
De casa o al de ca l’àvia, asseguts junts,
Mirant alguna pel·lícula dels germans Marx,
Amb els rostres deformats i humits, els estómacs
Doblegats, descollonant-nos. Potser l’aparició
D’aquesta imatge sigui com el somni aquell
De la mare, aquell que em deia, amb la seva
Veu dolça i tendra, que deixés de plorar , i
El vell també hagi vingut al meu rescat
I m’estigui dient que la vida és una absurditat
Com les pel·lícules dels germans Marx
Davant la qual sols podem descollonar-nos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada