Quan la poesia se’t folla ben follat

Què cony m’heu fet?

Tu, Frank, hossana en les alçades de les festes

I tu Kenneth, coca cola en una bossa de flatulències

I tu, James, dador de sentiments en objectes inanimats

I tu, John, de les cendres de la balena bíblica... tu...

bé... Potser hagi de llegir tres poemes teus, davant

d’un mirall convex, a sobre d’un arbre mentre escolto

el jurament en el pista de tenis.

                                                   Què cony m’heu fet?

Vull dir que vull deixar de fer la guerra a coses insensibles

tals com deixar de fer vudú amb el semen del que és ara el seu al·lot

o deixar d’empalar-me en un racó apartat quan estic envoltat de gent

(però es suposa que això és el que ha de fer un escriptor)

o deixar de saltar a abismes fermat el coll amb les meves pròpies venes

o deixar d’aferrar-me en posició fetal mentre  intento masturbar-me

                                                                                         en el llit buit

El que provo d’expressar és que vull deixar d’escriure la duresa de la vida.

Però estava bé escriure sobre el que hi ha darrera de la cortina vermella

quan l’obra de teatre ha arribat a la seva fi. El costat fosc és poderós.

I no sé si t’has dat compte, però el vent ha amainat un instant,

potser ha virat a llevant (i ja saps que m’agrada el llevant)

i l’ocàs s’ha bolcat

                             un poc cap a un costat

i en aquesta costat la finestra està tancada, però de totes maneres

només es veu l’enfront de can Màxim. No importa gaire. No tenc finestres

al menjador, però he descobert els Fontaines D.C i el Xavier de Maistre

va viatjar al voltant de la seva habitació. I encara l’enyoro, encara,

però si hi ha un pròxim poema sobre ella miraré d’escriure

sobre els bons moment, perquè vam tenir bons moments; no sóc tan

dolent. Collons! Estar enamorat és guai. Espero que li vagi bé; al meu

darrere un cor de pera i la clovella d’un plàtan. No era de color rosa.

I no sé si demà hi haurà un sol per a mi (quina puta tonteria acabo

d’escriure: cada dia hi ha sol i els matins d’aquest maig són calorosos),

però la llum es falca entre el fum del tabac, és la llum de la pantalla

de l’ordinador, llum al cap i a la fi. Mentre escric el Xaplin dorm al sofà

Deu somiar amb un cel per els animals o amb un plat ple d’ossos

com feia l’Ideafix. No m’agrada que li diguin que està gras, però

és polit donar els bons dies. Fins i tot el J. Perill ha fet un comentari

sobre el sobrepès del Xaps mentre passejaven pel passeig marítim;

ha estat bé que m’acompanyés, encara que no m’ha sabut dir cap

xafarderia sobre el poble.

Crec que l’eufòria de l’orgasme s’ha extingit, però l’amor literari

és per sempre i sols es paga un sol cop.

—És molt fàcil— em va dir una vegada.

  Però és també molt difícil

                           No sé si seré capaç...

mecagunendena.

i jo volent deixar de fumar.