Érem
reis de cinquanta metres quadrats
i
tot i així vau matar un xai i vau regalar
les
seves entranyes. I quan vaig tenir edat
de
regnar, els súbdits no em reconeixien.
El
meu racó al palau de les nines era un angle
de
30 graus, resguardat del sol. Si em feia
el
llit, se’m renyava. I quan vaig se capaç de fugir
de
l’ombra, les meves mans no eres estisores.
Em
vau dir que les mans havien de ser
de
pianista, els braços de princesa, les cames
de
serp. I quan escodrinyo l’horitzó, tot és
massa
enfora, fins i tot l’amor.
Em
vau mostrar fotografies de catedrals,
em
vau servir plats de sabor ancestral,
em
vau fer sentir cançons que eren nostres.
Tot
estava construït, menys jo.
Vaig
acceptar que no hi ha reis
però
no he sabut dir mai que jo
no
en sóc. Què sóc?
Sóc
els errors de l’educació, les cendres
de
l’amor, la debilitat de l’esforç, la malaltia
de
les nits. L’idiota, de Dostoievski. Els inútils,
de
Fellini. L’esfondrament de l’esperit humà.
Però
hi ha dies en que algú em vol al seu costat
o
que em somriu per un acudit que he explicat
o
que m’agafa de bracet o que recolza el seu cap
a
la meva espatlla o, simplement, m’enyora un poc.
No
són gaires. En són suficients. Suficients per dir-me
que
malgrat totes faltes, totes les incapacitats,
tots
els dolors, sóc capaç cantar l’èpica d’aquest viatge
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada