Patesc
de dies dolents.
Imatges
difícils.
La
navalla d’Occam. Fes-ho simple, estúpid.
La
pistola de Chéjov. En algun moment
ha
de ser disparada en la narració.
El
bourbon Jim Beam, les herbes Limsa i el Xoriguer
observant-me
mentre cago.
Aquell
fil, amor, aquell fil, de Lorca.
El
Max em va dir d’anar a fer uns beures
a
Ses Salines. Hi havia festa allí.
Però
li vaig respondre que m’havia
de
prendre el xarop de la tos
i
esperar que les ombres acabessin
la
seva dansa al voltant del foc. I tothom
sap
que les ombres es poden passar
dies
ballant. Em vaig quedar al sofà adormit.
Estic
en la crisi àlgida del clímax de la història?
Si
és així, s’apropa la resolució. Però he tornat
a
dir que no. La tramuntana xiscla aquest dematí.
El
silenci em sembla vermell. El Xaplin està vell.
Fa
més d’una setmana que no m’injecto sucre;
potser
no és més que el síndrome d’abstinència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada