no
trobes que els sentiments són com la medicació
que
recepten als esquizofrènics? Vull dir que ahir
vaig
encarregar a l’òptica uns ulls nous, blaus
com
els de mon pare, i quan vaig sortir al carrer
em
creia Gene Kelly cantant sota la pluja, tot i que
feia
un sol que presagiava l’estiu. Però avui, plou
i
no tenc ganes de cantar ni ballar i tot em sembla gris,
com
el cel, i les coses passen a una altra
velocitat,
una velocitat
imperceptible que equival a la quietud.
i
quan he arribat a casa m’ha sobrevingut una buidor
que
ressonava a solitud en la profunditat d’un pou que
he
volgut omplir amb llàgrimes i alcohol. Potser és
que
porto dies sense sortir del poble, assegut davant
de
l’ordinador, creient-me el nou heroi de la literatura.
però
en aquest present, en aquest moment, en aquest
ara,
no he escrit més que paraules mortes que no
serveixen
ni per donar de menjar als cucs. O potser
és que anit vaig dormir com el cul. Vaig
despertar
a
les cinc i no per un somni humit (no
tenia el pardal
empinat).
Tal vegada, per l’atac suïcida d’un moscard
o
per la inquietud de voler ser algú que no sóc.
O
potser, simplement, és un dia gris. Vull dir que
em
sento el Colin a “L’escuma dels dies” de Vian, saps?
i
que la novel·la no és tan exageradament brusca
com em creia quan la vaig llegir. Potser tens raó
i tot el que he rallat fins ara està equivocat
i m’estic referint
a una altra cosa. No ho sé. Potser a la
naturalesa
de
cadascun i a la impossibilitat del canvi. I alguna cosa
m’està
dient, el dia gris, la gota que repica a sobre
d’un
paquet de plàstic de pernil que el Xaplin ha amagat
a la terrassa o el silenci que sagna del
sostre del menjador,
que deixi de somiar i accepti l’ésser que sóc.
Sí. Ho sé.
No
hauria d’haver deixat la medicació. No suporto el dolor.
Però
no es pot estar gat cada dia. Ja saps que les meves
ressaques
són terribles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada