Tota novel·la,
o quasi tota, és bàsicament un línia recta
d’A a B, en
que el protagonista va fluctuant com
un ésser elèctric, escales amunt, escales avall, va,
som-hi,
genolls
tocant els pits, fent glutis. Avançada la història,
hi ha un punt en que l’escala davalla fins a
un abisme
en el que el protagonista, amb el cul ja quasi
com una pedra,
és turmentat per monstres vinguts d’altres
planetes:
el paroxisme de la crisi.
En pensava
que el punt àlgid de la meva crisi,
que potser
segueixes o no, era l’estendard de l’amor
esfilagarsat.
O potser va ser el desencadenant que va iniciar
la història?
Perquè anit, una nit freda de maig que semblava
de març,
tenia olor a gris, em vaig creure el
Miles, de “Entre copes”,
descobrint
que la vida del seu amor passat segueix, la qual cosa el
duu a aquest soterrani primigeni i obscur, el búnquer
en que Hitler es va suïcidar, la sala de tortures
de la Santa Inquisició.
La desena
crisi o potser és la primera o la darrera o potser
estic en
crisi permanent. Si no hagués estat perquè tenia
mal de cap
(crec que va ser pels llibrets de carn) hagués sortit
de festa amb
el Cris i hagués agafat una merda com un piano
de coa en que el músic, ebri, fusionaria percussió
africana, John Cage
i Mozart, i al dia següent tindria una ressaca
de tres parells de collons.
Joder! No
vaig dir que tot això s’havia acabat? Que escriuria coses com
que és molt
polit passejar de ben matí amb el Xaps pel costat
de la mar amb
el sol de maig escalfant els cors o que el teu somriure
era la
resposta a totes les fórmules matemàtiques o que
els Do make
say think són l’hòstia i m’ajuden a escriure aquest poema?
Potser no
podré ser mai com la poesia del meus 4 genets de l’apocalipsi
(bé, tres, el
John està en punts suspensius). Potser m’apropo més
a la melangia
del James i a les seves anades d’olla com aquell brot
psicòtic a ca
uns amics, en que es va posar a rentar bitllets per
penjar-los
després com roba estesa. Potser el meu camí és el de cantar
la soledat i
les dificultats de la vida i no m’hi puc apartar. Però
seria polit
transitar la llum de l’or en la penombra. Tot i així,
has rigut quan
he escrit que el protagonista, en arribar al punt
màxim de
crisi, tenia el cul quasi com una pedra?
Ahir vaig
comprar xiclets Nicorette;
encara em
queda mig paquet de Flandria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada