Frank

Com més llegesc sobre la vida del Frank

més vull llevar-me la carota de cap gros

de cartró pedra, com Michael Fassbender

 a la pel·lícula del mateix nom del poeta,

i en alguns dies assolellats intentar veure

el món a través dels ulls del Frank. Ser

com el Frank, excepte per la seva prematura

mort, atropellat pel jeep d’una empresa d’excursions,

en una zona en la que es suposava que no

hi hauria d’haver trànsit. De fet, em podria

passar el mateix. Podria sortir embalat de casa

i ser envestit per un cotxe despitat transitant

pel Carrer Major. El carrer era un caos quan no

era per a vianants, però en el caos sempre saps

el que et pot deparar. I com més llegesc sobre

la vida del Frank més vull estimar vivament

els petits detalls de la vida, capturar el sentiment

de viure, fer-ho tot en excés, festejar cada dia

bevent-los sense por a la ressaca de demà. Ser

com el Frank i tenir també la fe en aquesta de vida

de ma mare. Però, llavors, em sobta un dubte:

quina és la funció de la poesia? No és visualitzar

el que ocorre darrere les cortines vermelles del

teatre? Ho va dir Antonin Artaud. O potser, no.

Potser ho va dir un altre poeta o potser m’ho invento.

No obstant, Artaud prenia peiot i li solien fregir

el pa en els diversos psiquiàtrics en el que va ser internat.

No sé el que vull dir. No sé si tu tampoc m’entens.

El que sé és que fa un parell de dies que desperto

amb la sensació que la vida dol menys; potser són

les ganes de matar els cabrons de l’obra del costat

de casa que a les set comencen a picar paret.

I avui ha començat a fer calor, però a mig

dia s’ha ennuvolat i el silenci em semblava gris.

I potser no és un dels dies assolellats

amb els que intentar veure el món a través dels ulls

del Frank. Però el Max i la Bea han escrit

que s’estimarien per a tota la vida

i això s’ha de celebrar.