Poeta de merda

Diria que de tot el que he escrit no hi hauria res

que et fes el pes (els Avalanches tenen una cançó

titulada Frankie Sinatra). Són tots o quasi tots aquests

versos una declaració d’agonia que confessen

una superioritat moral? (però no he llegit a Robert Lowell

i de vegades em fico el dit dins el forat del cul i després

l’ensumo). L’auto-lamentació és una tipus de jeure, escriu

el James

—Sí— contestes— és l’enemic.

Te n’adones de les connotacions d’emprar aquesta paraula?

Ja hi ha masses conflictes interiors com per ara haver de lluitar

contra el propi lament (és això un lament?) i has de considerar

que la lògica del personatge dicta que seria jo un desertor (o seria

potser Grabriel Chevallier cagat de por en una trinxera

de la Primera Guerra Mundial).

—Ironia. Ironia— pregonaves. mentre un paparazzi et fotografiava

observant el quadre de Napoleó de Larry Rivers.

No és fàcil emprar la ironia. Puc dir que avui la tramuntana

és una brisa que te recompensa el comportament o que

en aquest final de maig s’apropa l’hivern o que sóc el millor

poeta underground de l’illa. Però crec que no et refereixes

a això. Te refereixes a una altra cosa, encara que no sé

a què te refereixes.

Lloar les coses del món que recompensen el que per un

és important. El que vens a dir és que deixi d’escriure sobre

la soledat, sobre com de fotut estic pel desamor, sobre la merda

de feina, sobre les ressaques, sobre la incapacitat de viure.

Els amics, les cerveses, passejar amb Xaplin de ben matí

pel costat de la mar, ella (però ja no és important, o potser sí, tal vegada, no sé),

 cagar al manco dues vegades al dia, el silenci dels carrers

a les cinc de la matinada, el cinema d’autor, la pintura expressionista,

la música, la poesia, l’escriptura. Però, tio, fa cinc dies que he deixat

de fumar, sóc un felí assassí d’éssers humans, i m’estic fumant

violins esmicolats que no vaig pensar llençar a les escombraries.

M’agradaria poder participar de la vostra avantguarda, però

em temo que no sóc més que un poeta de merda. Tramuntana

en els carrers solitaris de la fi del món; és hora d’estrangular

alguns poetes dolents. O potser sóc un anti-poeta i hauria

 de llegir a Nicanor Parra. I a Maiakovsky i a Apollinaire.

Però potser no es tracta de ser com vosaltres, benvolguts

4 genets de la Gran Poma (al meu davant el cor d’un poma).

Potser solament és necessari ser com un és i fer cas del seu instint,

malgrat això el porti a ser un poeta de merda durant la resta

de la seva vida. De totes maneres, sols cal un bon poema,

un únic poema per passar a la història: se m’han acabat

el xiclets de nicotina.