dilluns, 9 de desembre del 2019

El crític més dur




Assaj al menjador de casa “Epitafi pel poema
que havia de titular-se “Blue Monday”, per la cançó
dels New Order” que pròximament he de recitar.
 Intent interpretar el poema:  començ amb un ritme
 de mirall, el romp (però Mirall trencat no em va agradar;
preferesc “Alícia a través de l’espill”) acceler, crid,
gesticul (pint un Pollock), call (silenci de dos temps),
m’oblid del vers següent, merda, torn a començar, aquí
emfatitz aquesta paraula i aquella també. Tristesa; la casella
de la presó. Però el protagonista aconsegueix escapar
 i corre, Forest, corre, per l’amor de Déu, corre. El duel final,
 jo sóc ton pare. Uh! Me tiraré per aquest buit del que no es
veu el final, segur que no me passa res (tot i així és la millor
peli de la saga). La resolució del conflicte. I quan acab, Xaplin
surt de la foscor de l’habitació de la biblioteca, puja al sofà
i em mira com alleujat, com si hagués acabat de sentir un
disc experimental de Sonic Youth o l’escriptura en directe
de 50 ombres de Grey en una pissarra. Serà que no li agrada
la poesia. O potser no li agrada la MEVA poesia? Però, Xaplin,
col·lega, he d’assajar; ho vull fer bé (quatre cerveses). I torn
a començar a recitar i amb el primer vers Xaplin s’alça del
sofà i se’n torna a anar. Definitivament, al meu ca no li agrada
la meva poesia; crec que començaré a escriure
sonets d’amor.  




dilluns, 25 de novembre del 2019

Conduint com un boig després del cinema (Ardara)



Surt del cinema corrents, sense mirar els espectadors
que han anat a veure la pel·lícula; crec que perquè
no em vull topar amb qualcú conegut o desconegut
ja o potser perquè desitj  trobar-la. No ho sé. No sé
què passa dins meu.  El cert és que aquesta rapidesa
l’encoman al cotxe  i com més m’enfons en la foscor
de la carretera, sense que cap obstacle returi la velocitat,
com si conduís per una pista de carreres abandonada,
més pitj l’accelerador.  Més i més . Fins arribar a 160. Llavors
sent els personatges de la pel·lícula recitar un dels diàlegs:
—I ara què hem de fer?
—Ara desapareixerem.
Potser desapareixeré contra un paret seca o
 traspassaré la setena dimensió o  retornaré al futur
(però conduesc un Ford Fiesta i no un Delorean).
O potser escapar. Simplement allunyar-me tan adeveres
com pugui (equival a 40 km en 20 minuts) per arribar a casa.
A casa. “Tothom necessita un lloc segur on tornar”. Crec
que també és d’una pel·lícula; no sé de quina. Fornells
em rep amb la mateixa indiferència que les nits a Nova York.
Tenc ganes d’escriure a en Macià per dir-li que la pel·lícula
m’ha semblat com si “La Gran Belleza” hagués estat dirigida
per Truffaut després d’haver llegit “La Balada del Dolç Jim”.
No sé què vull dir. Però preferesc escriure aquest poema:
és la meva manera de comunicar-me.
Crec que he menjat masses porquerietes.

dijous, 31 d’octubre del 2019

Que difícil és ser ex fumador



no resistesc  la pressió
(ni la ressaca, ni el dolor,
ni el fracàs, ni l’amor, ni que
hagi refet la seva vida, ni la
pèrdua de cada dia, perquè
cada dia és perd qualque cosa).
Joder! Sent aquesta pressió
tan personalment que vull
fumar-me un cigar. COLLONS.
El meu regne per un puto cigar.
Si almanco fos ressaca em xutaria
un dosis d’ibuprofè  i, ala, a dormir.
Però no, COLLONS, no. No hi ha res
contra la pressió (potser Prozac?
les neus del Kilimanjaro? Irvine
Welsh escrivint Trainspotting?
escoltar la Primavera mentre llegesc
un còmic d’Spiderman? ), no hi ha res
excepte foradar-te els pulmons.
JODER. Estic tan enderrocat que torn a
pensar que a la gent com jo (els covards,
els fracassats, els perdedors, els que
no suporten la pressió) els haurien
d’embarcar a tots cap a una illa deserta
(alerta SPOILER: argument de novel·la,
desenvolupar).  Abatut per aquesta pressió
 invisible, arrib a Fornells a les 23’00 del vespre.
He de treure a passejar el Xaps. Em
sap greu deixar-lo tanta estona tot sol.
Perdona’m, col·lega. Perdona’m.
De petit no vaig fer mal a ningú
i ara ningú em pot treure el Xaps
si he de passar fora tot el sant dia.

Em pos els auriculars i engeg la llista
de l’Spotify que fa dies que escolt;
Aquesta nit la música no és consol.
Joder. Quina merda que passi açò.

Tiram cap el Castell de Sant Antoni;
hi ha una festa de Halloween sense
bunyols (si no vols sentir la pressió
aprèn a cuinar bunyols).  Passam de
llarg, encara que voldria que el dimoni
cremés totes les disfresses, però ha entrat
la tramuntana i les flames del infern són arbres
que besen l’enterra de migjorn.
No temis ( em faig el valent), t’ajudaré
a extingir l’incendi. Em trec la tita i pix.
La tramuntana banya la costa obscura amb
el meu orí. Què cony vols que te digui?
Ha estat de tot el dia el meu millor instant



dissabte, 12 d’octubre del 2019

Sense tabac, només queda beure.



Tornant del Palau del Mont,
de sopar amb en Cris, de posar-nos
al dia amb unes quantes birres,
desitj que Sa Barca estigui oberta
perquè em beuria tota la mar que
bressola aquest lloc. Però som Octubre
i ara fins i tot les Portes  de l’infern,
en aquestes 00’30 del vespre, estan tancades
(Cèrber va acabar contracte a finals del mes passat).  
Joder! Tenc tantes ganes de continuar bevent
que estic per presentar-me a cal Víctor
per extorsionar-lo i fer que en vengui el bar
a un preu just i raonable. Però si fos actor
estic segur que la meva actuació de gàngster
dur i perillós al Birmingham dels anys 20 no
seria creïble; a més ja no fum tabac. Bé.
Què hi farem. M’acontent dient-me que sóc
l’amo i senyor de tot açò. La nit granulada em pertany.
La mar adormida em pertany. Els records que habiten
les parets blanques em pertanyen. Els contenidors de fems
em pertanyen. Els pixats de cans i moixos em pertanyen
El silenci em pertany.
Tot açò
em pertany;
Veuràs, demà matí. Serà tan polit
com anar a fer feina.



dijous, 12 de setembre del 2019

Argument per a una novel·la



No l’he tractada aquest estiu gaire bé.
Però em vaig dir que està passant una mala
època, que és un ésser sense malícia;
prové del camp; li vaig demanar disculpes.
potser per això em va saber tan de greu
la seva reacció desmesurada.
La naturalesa humana és malvada.
Quan la vaig conèixer em va semblar
que no podia fer mal a ningú. Supos que eren
els meus ulls just sortits de la segona infantesa.
La gent no canvia. Sí. Em vaig equivocar en el judici,
però això no és estrany: sempre pens que per sempre
és l’amor i mira’m, em balla un queixal; hauria d’anar
a la dentista. Pèrò açò no és un poema d’amor
i estic menjant pastanaga mentre escric i he començat
a dir “què passa, vell” i “açò... açò és tot, amics”. Sí.
m’ha sabut tant de greu la seva reacció desmesurada
que açò és tot: l’he desterrat de la meva història.
L’he començat a esborrar de la memòria, de les fotografies
(si apareixem junts a alguna fotografia), de la vida diària
i ara és com un personatge d’un somni que no saps qui
és: “Hi havia qualcú, però no l’he sabut reconèixer”.
Hòstia! No és açò l’argument de “Oblida’t de mi” de Gondry?
No l’has vista? És una gran pel·lícula sobre l’amor. Però
Açò no és un poema sobre l’amor sinó sobre les coses
de cada dia. Sí. Ja sé que el que propos és difícil
d’aconseguir. De moment, esborraré aquest poema
que ralla d’ella, te penjaré i telefonaré a la dentista per demanar
hora.
       Diuen
                 que ha de ploure
                                                 molt.



dilluns, 26 d’agost del 2019

Seguint a la cua de la merda



Publica
aquí
tot
Déu.
Deu
ser
que
sóc
massa
terrenal

divendres, 23 d’agost del 2019

Els éssers perduts


Una eternitat ha transcorregut
o potser un dia o un any o una vida.
No ho sé; sembla una eternitat.
I em sorprenc encara buscant-la .
Ai las! Quina puta tonteria, no?
Perquè si ens tornéssim a trobar
no seria més que per llençar-nos
en dues mars que desconeixen
la seva existència, i tornar així a
                                             perdre’n mos. 

dilluns, 5 d’agost del 2019

Agost



despertar
i desitjar
que tornin
a ser
les 12
del vespre

dissabte, 27 de juliol del 2019

Tòpics



I
Dissabte de Sant Antoni.
Capvespre
És hora d'alimentar
el tòpic
del poeta
bebebor.

II
Dissabte de Sant Antoni
Nit.
És hora d'alimentar
el tòpic
del poeta
solitari


diumenge, 7 de juliol del 2019

Dies assenyalats



Dinar avui a Sa Nitja, dimecres de concerts, diumenge de Sant Martí, les festes de Sant Antoni...
Espero aquests dies
com un al·lotet el dia de Reis.
Com si la seva arribada, tenir-los
posseir-los, ser-hi, experimentar-los
em servís per dir-me que tots
els errors comesos no són per tant
i que, si em deixo, puc continuar
amb la vida... fins que em canso
de jugar amb el dia i el llenço
per darrera l’espatlla, per caure
amb els altres dies. I llavors sols
cal esperar, amb els esperits dels
cent mil errors omplint la casa, un
altre dia assenyat per creure que
no he fet tan malament.


dilluns, 27 de maig del 2019

Com a molt curiós



I

És cert que
fa dècades
que amplio pacientment
les entrades
de les dues foses nasals,
fins al punt que,
 a dia d’avui,
tenen la capacitat
d’una pilota de golf.
Però és
com a molt curiós
que pels oronells
et pugui
entrar
tant d’aire.

II

Mira que n’és de curiosa
la vida.
No he sabut mai dir
perquè serveix
ser poeta
(un col·lega una vegada va lligar
recitant un dels meus poemes).
No ha estat fins ara,
escrivint la primera part
d’aquest poema,
que no me n’he adonat
que el nostre nas
ha estat sempre
un pardal.



dilluns, 6 de maig del 2019

El dia de la mare



—Amb aquesta camiseta se’t veuen els mugrons—
em deia —. Llença-la.
Tenia raó. La camiseta era quasi una transparència.
Però, per què els homes no podem vestir transparències?
Feia anys que la tenia. Es referia a la camiseta del Mighty
Mouse. M’agradava poderosa i heroicament.
Sempre he cregut que la roba s’ha de llençar
quan es fa bocins just tocar-la, com ha passat
amb la cortina de la dutxa.

 I aquest dies he estat vestint la camisa grisa
de quadres de la botiga de mo mare. Si ens hem de regir
 per la teoria de la moda, fa temps que l’hauria d’haver
 llençat a les escombraries; la camisa té més de vint anys
i sols té un descosit a la màniga dreta i un forat de xina,
de la meva època de fumador de somnis (el tabac
també consumeix els somnis?). No m’agradava gaire
la roba de la botiga de mo mare. La trobava massa
allunyada del seu temps i de la urbs. I quan mo mare
 es va cansar de recollir engrunes amb la botiga, la camisa
grisa de quadres va ser l’únic que vaig rescatar:
 “Sita, me la puc quedar?”

Ha estat un diumenge d’un caos controlat, estirat
pràcticament tot el dia al sofà, veient passar la vida
en un anime de Netflix. La sèrie no és gaire cosa,
de fantasia heroica, amb personatges femenins
de pits enormes, amb una estructura narrativa bastant
clàssica. Però m’hi estic fins a les dotze i mitja del vespre.
Llavors, me’n vaig a dormir, vestit amb la roba
de carrer, amb pantalons de xandall i la camisa
grisa de la botiga de mo mare. Llegesc un poc
(volia llegir Lorca, però m’he deixat el llibre
a sobre l’escriptori del menjador, i em fico
a dins del Guió de Mckee), apago els llums,
m’arrauleixo com un moix i m’abraço a la camisa,
 com si mo mare encara estigués viva

dijous, 25 d’abril del 2019

El carter


Ja no tornes
a casa
i ara,
 en baixar l’escala,
sols moc
la coeta
al carter
 quan em duu
llibres i
no hi ha jornal
que admeti
tantes visites

dilluns, 22 d’abril del 2019

D'eriçons i conills



“Vine a fer una birra”, m’escriu en Cris.
Són més de les deu dels vespre, duc
ja tres cerveses, tenc ganes de revisar
unes escenes o simplement estirar-me
al sofà i veure alguna pel·lícula (no com
la turca d’ahir vespre amb la que em vaig
quedar clapat); dic que sí (he abandonat
la negació i acceptaria un paper d’actor
en que hauria de menjar merda de ca
o ficar-me un consolador pel cul? o estic
per esculpir en or un bòtil de cervesa
per ballar despullat al seu voltant?)

És nit i pel camí de Tramuntana, obscuritat.
Condueixo com un covard que vol fugir
d’aquesta foscor que es percep eterna o
sóc un dels protagonistes de “Two-lane
Blacktop”. De sobte, enmig de la foscor,
entre els llums llargs del cotxe, se’m creua
un eriçó que esquivo quasi sense voler
i immediatament penso en el poema de Pablo
Cernuda “Como en los erizos” i penso en l’amor,
que és una merda patir fred (aquests dies
la temperatura ha descendit a buscar a Eurídice)
i uns metres més endavant em torno a topar
amb un altre eriçó que torno a esquivar com
un moix espantat i em dic que no pot ser coincidència,
que les coincidències no existeixen, i que si bé
l’amor fa mal, com si un grup de neonazis de dos
metres i d’espatlles com plaques tectòniques
t’apallissessin perquè has volgut enraonar
amb ells, la sang que raja de les ferides et diu
que estàs viu i encara que et dessagnis ha valgut
la pena. I malgrat haver alçat el puny al cel
en un vesprejar americà, i haver posat  a Déu
com a testimoni i jurar que mai més et tornaries
a enamorar, mentre la càmera s’allunya fins que no
ets més que una silueta, et dius que simplement
era el dolor el qui estava rallant.

I quan torno cap a casa, encara és nit i el camí
de Tramuntana, encara obscuritat. Els eriçons
no volen tornar a desafiar la sort a la carretera
(duc ara quatre cerveses) i s’inventen l’amor
en el sofriment de la intimitat. I els dubtes em
sotgen envoltant el cotxe, fantasmes que esgarrapen
la carrosseria per entrar-hi i devorar-me. Però
freno el cotxe en sec i els llenço contra l’obscuritat
perquè se m’ha creuat un conillet de pocs mesos.
He sentit un cop. Prego perquè no l’hagi atropellat.
Collons! que no l’hagi atropellat. I llavors, el veig.
El veig saltironejar buscant compartir el fred.
Em quedo uns minuts parat enmig de la carretera,
enmig de la nit, encara l’obscuritat. La vida és
fascinant; qui sap què pot passar.

Engego el cotxe en direcció a casa.
Falten un parell de cançons per escoltar
al reproductor “Are you swimming in her pool”
de Swan Lake.


dissabte, 13 d’abril del 2019

Sols els amants sobreviuen



Ah! L’amor... l’amor... tan senzill d’aconseguir.
Se’t pot creuar a les dues del vespre sortint ben gat
d’un bar de mala mort (potser el sentiment es confongui
amb la gatera; prova de gitar) o ensenyant a tocar
la flauta de Pan o el piano o baixant per la passarel·la d’un barco
després de recuperar tresors enterrats a les profunditats
de la mar. El dia està ple d’aquests instants. Poden aparèixer
amb un espetec de dits, txas i aparec al teu costat.
I, alhora, tan fugaços,  tan efímers, com aquella acumulació
de llaunes de cervesa al menjador del pis d’estudiants
amb el Xavi de coautor imitant l’art efímer de les festivitats
 del Renaixement espanyol; uns instants tan volàtils, tan eteris,
tan difícils de mantenir,  com aquella acumulació de llaunes
 de cerveses al menjador  del pis d’estudiants amb el Xavi
de coautor imitant l’art efímer  de les festivitats del Renaixement
 espanyol i que l’Alícia es va encarregar de llançar a les escombraries.
Ah! L’amor. El meu gran fracàs. Podré ser pobre la resta
dels dies, ser poc ambiciós (encara que açò no és del tot
cert: en el meu cap hi ha somnis megalòmans), tenir
una feina de merda, no publicar... Però el fracàs en l’amor
és el que em portarà als bòtils i a les agulles. Vaig cometre
tants errors, vides meves. No vos vaig rebre mai
despullat, ni vaig envernissar el vostre cos amb nata muntada
(i açò que estic enganxat a la sucre), ni vaig recrear
les vostres fantasies, ni vaig ser un poc dolent, ni vos
vaig saber estimar cada dia. Vaig cometre tants errors...
Tants erros que podria escriure un d’aquests poemes-llista
que tant m’agraden, sense fi, mil errors que he comès en
l’amor. Però de tots ells, el que més greu em sap és
no haver ballat amb vosaltres com dos vampirs
escoltant “Funnel of Love” de Wanda Jackson
assedegats dels desig de la seva pròpia sang.

dimarts, 19 de març del 2019

Amor



Acab d’escriure una escena
de la novel·la i em pos a fer
el dinar. Intent cuinar un arròs
tres delícies, com el que cuina
n’Àngels, però sense gamba
(el preu està per la mar del cel).
I mentre es gratina al forn i rent
 els estris a mà (collons! la cuina
 sembla porquejades), imagin
entrevistes en premsa, ràdio i televisió i
m’imagin capaç de contestar
qualsevol pregunta, sempre
sortint-ne vencedor.

Ai! Polidet meu.
L’hòstia serà terrible.


divendres, 15 de març del 2019

Somiant a altes hores de la nit



M’agradaria dir que ja
no penso en tu mai més,
però la veritat és que
penso en tu a totes hores.

Em desperto a les 4,
segurament a causa
de dormir amb un peu
levitant fora de les mantes.

He estat somiant. Em trobava
en una nau industrial,
amb una pista de tenis
com un ring de boxa, al mig.
Jugava a tenis-futbol amb un
dels tenistes i amb el seu fill.
Tenien trets asiàtics, però no
eren asiàtics. Més tard, sopava
en una taula en una cantonada
d’aquesta nau industrial. Hi havia
na Cris, na Irene, na Carmen (na Carmen
és l’element surrealista del somni)
i tu; na Cris seia entremig de nosaltres.

—He organitzat una festa de disfresses
per divendres. Vols venir?— em diu na Cris.

Mirant-te, na Cris es va adonar de l’error
que havia comès. Mirant-vos em vaig
adonar que s’havia comès un error;
no volies que assistís a la festa
i jo no em volia trobar...


—Gràcies per la invitació. Però em quedaré
a casa. Escriuré.

Surto del llit i vaig cap a la nevera
per agafar un Filipinos blanc de marca
blanca. Me’l cruspeixo d’una mossegada.
Em giro per veure si el Xaps ha
ensumat el dolç, però dorm plàcidament
al sofà, somiant en pilotes de carn,
vienes de sobrassada i formatjades.
Sense destorbar el somni, torno al llit,
em tapo i penso en escriure aquest poema.

A fora, el vent també ha estat somiant.


diumenge, 10 de març del 2019

Desdramatitzant el dia de ressaca



malgrat el cap convertir-se en un univers
empresonat o ser aquella escena de “Pi.
Fe en el caos” d’Aranofsky, on el protagonista
es trepa el crani amb un filaberquí (òbviament,
és una al·lucinació) o alçar el puny
i parafrasejar a Scarlett O’Hara “Encara que
hagi de matar, enganar o robar, a Déu poso
per testimoni que mai més tornaré a beure”,
o perdre un dia preciós d’escriure en la més
absoluta soledat o cagar-te en a teva puta
estampa, tampoc cal dramatitzar el dia
de ressaca. Un dia de sofà és del tot necessari.
I, a més, vaig descobrir la història amagada
de JT Leroy i, tot i ser un frau, em va entrar
ganes de llegir els seus llibres (els llibres
mai són un frau)  No. Espera. Això no és bo.
 Això vol dir comprar els llibres. Gastar duros.
Puto dia de ressaca.


dissabte, 9 de març del 2019

Poema de ressaca



No dormir les 12 hores reglamentàries que succeeixen a la ingesta d’alcohol.
Encendre una espelma al lararium de casa al déu Bacus de l’Estrella de Galícia i a la parella Seagrams i Schweppes Tònica de la Diürètica per castigar-te sols amb una mitja ressaca
i tot i així, debatre’s a vida o mort si has de consumir droga legal farmacèutica o esnifar cúrcuma.
Estirar-se al sofà i veure la segona temporada de The Punisher
Adormir-te mentre The Punisher es carrega gent.
Fer un cafè amb beguda d’arròs i coco.
Llegir unes pàgines de The last avant-garde. The making of the New York School of Poets,de David Lehman.
Escriure aquest poema.
Cagar una segona vegada.
Sortir a passejar el Xaps.
“El matí és genial.
brilla el sol a les dotze del migdia!
Puc sentir esvair-se suaus les renous clau d’avui
i quasi veure les novel·les èpiques del somni inicial.”
Sinó fos per aquesta ressaca...
Tornar a casa i tornar a estirar-se al sofà.
 Esperar que la tempesta amaini.

dijous, 7 de març del 2019

Renata



Un dels personatges de Formentera Lady,
de Jordi Cussà, és una talentosa pintora.
Com la majoria dels personatges de la novel·la,
l’artista es xuta fins els olis de la pintura
i, com la majoria dels personatges, aconsegueix
llevar-se. Desafortunadament, en deslliurar-se
de la droga, la seva obra se’n ressent
i sols pot produir còpies d’artistes famosos
o una obra exempta d’interès.

Jo no em xuto, ja ni la pilota (el futbol
és un trencacames). Ni tan sols unes caladetes
a un porret (bé, l’altre dia en vaig fer un parell
acompanyant a un escriptor local que em van
fer creure haver mossegat una poma enverinada
i  ja no tenc prínceps que em despertin amb els
llavis), Però sí que em vull extirpar el quitrà
negre, sabates de ciment que m’ancoraran
al fons de la badia de Fornells.

El meu cap és un partit de tennis, un debat
aferrissat entre els partidaris del si i els del no.
Que respiraré millor, que no m’ofegaré
en arribar al cim d’una costa, que deixaré
d’expulsar moc com un aspersor a la gespa,
que viuré més, diu el sí. Mentre que el negacionista
em fa pensar en l’escriptura. “No podràs escriure”
em diu el molt mamón. Estic a punt d’acabar
la novel·la i llavors ve un curro brutal de revisió.
Què faig si no puc escriure? Llenço aquests
anys a les escombraries? Aprenc a meditar?
I si després tot el que escric està ple de zens
i Dharmes i pranayames? No vaig poder
amb On the road ni amb la poesia de Keruac.

Vaig dir al Jaume que volia veure la peli
de Formentera Lady. Em va respondre que
la peli sols tenia en comú amb la novel·la de Cussà
la cançó dels King Crimson. Mai he pogut
amb els King Crimson. Crec que em faré soci
de Xupa Xups.


dissabte, 2 de març del 2019

Adormint la nit



Viu en mi una densa foscor.
Els dimonis que hi habiten
em persegueixen, es burlen
de mi, em menyspreen ,
m’escupen, m’insulten,
em burxen amb agulles.
I quan sadolls m’abandonen
tirat al terra de la nit obscura,
ple de cops blaus i sangtraïts,
em netejo amb el palmell
de la mà la sang que goteja
del nas, com quan era petit,
i etzibo al no res la ira que em
rossega les entranyes.

He perdut les sabates en aquesta foscor;
 em clavo una agulla enmig dels dits del peu.
Però Sant Giréssim construeix  castells d’arena
 a la vorera del Jordà i no hi ha ningú més
que me la pugui extreure i el dolor
que em provoca intensifica la ràbia
que amenaça ofegar els òrgans interns.
I en aquesta foscor no hi ha més
que posar-se a escriure.

De vegades he de buscar les paraules
en un alfabet ciríl·lic. D’altres vessen
per un forat mil·limètric. I poques vegades
diluvien. Hi ha vegades que en una hora
escric 10 línies (i tot i així disten de ser
perfectes) i d’altres els dits es mouen
com els d’una tipògrafa dels cinquanta.
I malgrat substituir els violins per la trompeta
de Rob Mazurek, aquesta obscuritat,
aquesta nit que no acaba, es queda
quieta, en silenci, arraulida com un moix,
i puc prest anar-me’n a dormir.



  

divendres, 15 de febrer del 2019

L'escuma d'aquests dies


Despert
imaginant entrevistes
en premsa, ràdio i televisió.
Els titulars dirien:
UN ALTRE CAS DE DESGRACIAT AMB UN LLOC DE FEINA DE MERDA QUE ESCRIU AMB SANG
LA NOVA PROMESA DE LA NOVEL·LA
i
em dormiré
creient-me bomber
a Fahrenheit 451,
arrestant-me, torturant-me, jutjant-me, engarjolant-me
a mi pateix, 
CULPABLE.
S’HAN DE CREMAR TOTES LES PÀGINES D’AQUEST VÒMIT DE NOVEL·LA

Tal és
l’escuma
d’aquests
dies.



diumenge, 10 de febrer del 2019

De vegades II



Em pens el protagonista
de “L’habitació, de Selby Jr,
engarjolat sense saber per què,
sense saber (el lector) si és culpable
o innocent, i imaginant torturar
els captors, tal turments que
la por que provoquen fan
que la seva crònica s’amagui
sols per ser recuperada 20 anys
després, com els crims de la Santa
Inquisició, de l’Església o de les
dictadures, com totes les tortures.
Però açò, sols ho pens
de vegades.

dissabte, 9 de febrer del 2019

Satisfacció, na na na



Totes les deixades són perdudes,
que aprofita, que siguis feliç (que
estrident que és aquesta paraula),
perquè el dia que toqui girar-se
cap enrere per mirar-se al mirall
te’n penediràs de tots els bocins
que has deixat sense trencar.

És inevitable la mirada penedida.
Tots els amors que han fracassat,
tots els amors que has deixat córrer,
tots els viatges que no has transitat,
totes les drogues que no t’has injectat,
totes les festes que no has festejat,
tots els inicis que no has caminat...
 És impossible abastar tota la vida.

I supos que el dia que hagis de fer
recompte, serà molt difícil no caure
en el penediment. Però deixa’l perdre.
Si arribes a aquest dia voldrà dir que has
resistit i amb açò pots donar-te per
satisfet.

divendres, 8 de febrer del 2019

Un dia rodó. El Senyor Ca fa coses


Decidesc passar per la llibreria Pau,
buscant alguna cosa de Miquel Bauçà
o de Sònia Moll o, si per ventura, tenen
el darrer del Roger Wolfe o del Karmelo.
Inesperadament surt de la llibreria
amb un exemplar de “El hombre con
sudores nocturnos “ de Thom Gunn.
Llavors vaig cap a la plaça d’Artruxt
per tirar unes loteries. Revis les de
la setmana anterior. Em premien
amb 8 pavos i exclam un “allà va”
que fa riure a la jove lotera; tenc
un superàvit de 2 euros i pico. Després
vaig a treure pasta al carrer del Seminari,
perquè he de pagar unes enquadernacions,
i ens topam. I ens una merda com el Pacífic
de grossa que ens mirem com desconeguts,
que siguem cossos que es repelen, de sentir jo
coses que em rosseguen  i desitjar coses
per les quals no podria pertànyer al Cel, que jo
no sigui capaç de dir-li: “Ei! Polida. Va estar
l’hòstia de bé” Però tampoc és tan dolent
perquè duc dins la bossa una bufanda circular que li
havia de retornar. Li don i ens repelem com deus
als homes. Tot seguit vaig a Plaça Espanya a fer
uns cafès amb l’Alan (hòstia! Hagués pogut també
venir l’Aitor; perdona’m, tio) i rallam un munt,
de les nostres passions, de freakisme a Netflix,
de pel·lícules, de trap... i és nostàlgicament agradable
haver-nos vist. Ens veiem prest, home de neu.
I quan torn a Fornells tenc un missatge d’un transportista.
I l’única cosa que pot ser és l’exemplar de “Lluvia
sobre el río” de Jim Dodge, que fa dos mesos que esper.
i que ja creia que no arribaria. De puta mare. I per
celebrar-ho vaig a la Palma, a fer unes canyes amb
l’Arturo, el Jota i el Richard i els tios riuen del vers
“fer-se palles és millor que follar perquè ningú
en surt decebut” (si la meva intenció amb aquest
vers era donar un toc d’humor i, al manco, algú
riu amb ell, potser no sóc tan poeta de merda
com crec). I mentre ens fem més riures ens serveixen
unes tapes de croquetes i una altra de sípia i els hi dic
que si treuen una altra tapeta ja no farà falta
dinar i ens xapam el cul. I el capvespre surt a sofrir
un `poc amb el jòguing i les cames estan bastant
bé mentre que els pulmons són àncores i la regalèssia
de garrot taca les dents. Bonu, haurem de trobar
un altre sistema per deixar de fumar. I el vespre
qued a Merca per fer més birres  amb el Cris  que
 ha tingut un mal dia (hòstia! un amic necessita
un altre amic i no solament no pos cap excusa
per agafar el cotxe i quedar-me a casa, sinó que
la idea de les birres ha sortit de mi. Què passa?
El món està a punt d’esclatar?) I més tard se’ns
afegeix el Miguel i rallant tancam el restaurant
on ens hems cruspit uns natxos, una pizza
i un crep de Nutella (collons! d’aquesta manera
és impossible baixar dels 90 quilos) i acabam a
cal Miguel fent la darrera cervesa. i quan em fic
al sobre encara hi ha temps de llegir uns poemes
de Miquel Bauçà que vaig treure de la biblioteca.
I hagués volgut emportar-me 10 llibres de la Pau
i hagués volgut que se’m premiés amb milions
a la loteria i hagués volgut que per acomiadar-nos
ens haguéssim donat una forta abraçada. Però
tot  i així, aquest dia ha estat el més proper
a una vida decent.