Les passes de
Xaplin repiquen
amunt i avall
com un exercici musical
sobre les
destenyides rajoles de color
beix de casa. És dissabte i voldria dormir
un mica més,
la qual cosa és una tonteria
grossa perquè
per jo tots els dies laboralment
xerrant són
el mateix. Desperto. I quan obro
els ulls a la
blancor de les parets del dormitori
(eh! pintades
d’enguany), un rostre inesperat
omplint tota
l’amplada de la pantalla del
cinema dels
meus somnis nocturns, com
un cap gegant
olmeca o com el cos femení
en l’obra més
recent de Maties Quetgles
(de fet, tenc
una erecció però no me
n’ocuparé
perquè imita ja la torre de Pisa).
El rostre d’aquell qui es va asseure
a la dreta
del déu totpoderós a qui jo rendia
homenatge,
sumint-me així en la més absoluta
de les
míseres perdicions. Tragèdia. Hades
si jo fos
Orfeu. Albert si jo fos el jove Werther
Original.Tom
Buchanan si jo fos Gatsby. Otel·lo
si jo fos Rodrigo.
Uh! Uh! Estic molt emprenyat.
Estic tan emprenyat que jugaria a dards tenint
de diana la ment o em plegaria en ve baixa i em
pixaria
damunt o pintaria el seu rostre molt malament
uns mostatxos
en espiral, una barba malgirbada, el nas
vermell.
Pintura gestual a sobre del seu rostre. Que dolent que
sóc.
—Ja ja ja—
riu el poeta amb els braços fent nanses.
Sí. Hauria de
sentir tot això i tot l’odi del costat
fosc de la
força (o era el costat salvatge de la vida?
tu-tutu-tutututut).
Però, no. No. Estranyament
no estic
emprenyat ni sento cap tipus d’odi.
Indiferència?
Maduresa? Passotisme?
No ho sé.
Sols sé que no m’he emprenyat
ni he sentit
cap tipus d’odi. I això és tot el que
he de dir
sobre aquest tema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada