I si tot
aquest esgotament, tota aquesta desídia, tot aquest
sentiment de
derrota, totes les lamentacions (que vam quedar
que ja no
tornaria a escriure. O al final vam dir una altra cosa?),
tot aquest
esfondrament de l’esperit humà, hagués estat
provocat per
una única i fatídica fotuda causa?
Me’n recordo
del dia en que vaig baixar l’esgraó de la
xocolata iraniana
a la fulla de tabac i de perquè ho vaig fer.
Sols diré que
era el meu aniversari; el motiu te’l pots
imaginar, és
massa típic per escriure’l i nosaltres som
enèmics dels
tòpics. Ah! Que polits eren aquells dies
de joventut,
qui els pogués recuperar. I així com recordo
aquell primer
dia, també conec la història anterior per la qual
cosa puc
afirmar que dubto que injectar-me quitrà hagi estat
la única
causa del meu fracàs com a ésser humà.
Però han
passat quasi dues setmanes des del darrer
cigar (si
exceptuem el vespre de les burilles vegetatives)
i malgrat
masturbar-me pensant en cargolar cigars,
veient el
cigar just fregar uns llavis, qualsevols llavis,
els d’ella,
els d’ell, els dels Rolling Stones, o sentint
el crepitar
del cigar en ser encès, he de dir que em sento
en un
musical, no en un de Von Trier sinó en un d’aquests
en que cantes
i balles sota la pluja. I avui sembla que
l’estiu
per fi ha
cridat “No passaràs!” i jo ballo sols quan vaig més
gat que l’escena
de Dumbo pintada per Dalí i no he pensat
anar a
comprar més gildes; no vaig llençar les burilles
del cendrer
del cotxe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada