És polit
veure-la contenta.
Que estigui
en aquest estat
pressuposa
que anteriorment
no hi estava.
És a dir, jo era
era la causa
de la seva infelicitat.
És dur,
terriblement cruel, estimar
a algú i ser
incapaç de fer-lo
feliç (per
tant, l’amor és secundari).
No. Això no
és gaire polit. La cosa
és que està
contenta. I jo? Bonu, me
costa horrors
no fumar (ahir vespre em
vaig a posar
a esnifar fum al costat
de fumadors
la qual cosa em va portar
a fer un cigar).
Me costa també bastant
perdre pes (hauria
de menjar més verdura
i no tants carbohidrats).
Estic pensant
es escoltar
òpera (potser primer em fiqui
amb Wagner
perquè m’entraran ganes
d’envair Polònia
i he de fer exercici),
en llegir els
poetes romàntics anglesos
i retornar
als còmics de superherois.
Vull dir-li
al jefe que aquest és el darrer
estiu que
faré feina amb ells. Hauria de fer
ioga per això
de follar com l’Sting
No tenc gaires ganes d’escriure (ho associo
amb el
tabac); de totes maneres, a qui
l’importa el
que jo faci, a qui l’importa
el que jo
vulgui. Tenc escenes bucòliques
al meu interior
i verdet als òrgans que
empraré pel
Betlem de Nadal...Ja veus.
No fa falta
que et preocupis per jo. Campejo.
Al cap i la
fi, l’amor és secundari i va ser
inventat pels
poetes. La putada és que jo,
encara que no
ho sembli, també sóc poeta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada