nostres
tornen a ser els carrers.
I
si tornen a ser nostres és que
els
vam perdre o els vam regalar
oblidant
que una vegada vam resistir
a
l’invasor romà a base de macs.
O
potser aquests carrers mai van
ser
nostres. El que vull dir és que
aquestes
nits, passejant amb el Xaps,
escoltant
música de cotxeria i ballant-
la
com una orquestra operística que es
desfà,
sent que els carrers ens pertanyen.
Però,
bé, també sent que sóc el darrer
home
a la Terra (imagina’t si açò fos una ciutat)
o
que sóc l’únic supervivent de la meva raça
i
visc entre sers de pedra que es desperten cada
cent
anys (veuré el despertar?)
o
que represent una obra de teatre
d’un
sol actor sense cap espectador més
que
la foscor de les cases blanques.
Merda,
la puta solitud. Però no t’apiadis
d’aquest
miserable poeta desconegut
(sobretot
perquè sóc desconegut). No
tenc
temps per sentir-me sol(encara que,
de
vegades, enyor la seva màgica manera
de
ballar). No tenc temps: per fi, he tingut una idea
per
un llibre de poemes, em referesc a un llibre
coherent
en tots els sentits: tacte, gust, olfacte,
oïda
i la meva visió, que pugui presentar a qualque
premi
literari i a qualque editorial amb
certes garanties
de
rebuig. M’he de ficar a mort amb la revisió
de
la novel·la (2 de gener comença l’ofensiva).
He
de veure si avanç amb el guió (hauria de llegir
“L’Apocalipsi”).
Hi ha açò de ser un HOME del
Renaixement
sense talent (però crec que aniré
a
encomanar una pizza). I també tots els llibres que
tenc
per llegir, tots els discos que tenc per escoltar
i
totes les pel·lícules que tenc per mirar, com la d’avui
vespre,
l’òpera prima de Tom DiCillo, Johnny Suede,
protagonitzada
per Brad Pitt. Quin puto cabró, el tio.
Quin
oi que fa. Veure’l mig en pel em provoca arcades,
però
potser és pel banquet de sucre que m’he embalat:
iogurt
de tiramisú, filipinos blancs, panteres roses...
que
em fa explotar el pàncrees o el fetge o un ronyó,
qualque
cosa que es transforma en un fotut mal de cap
dels
collons. Poc a poc, tanc els ulls. I sent que no és
important
que et pertanyin les coses. Ni els carrers, ni aquesta
casa,
ni totes les fantasies de gent que es flipa, ni
aquests
versos, ni aquest cos gras. Res em pertany.
Excepte
la soledat i l’ibuprofè que em prenc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada