Sóc dèbil, groc o de vegades blau, potser marí, però m’estimo més el cel perquè és més expansiu, com l’univers: la renovació

Se li omple la boca amb una xifra

astronòmica, impossible de rebutjar

i, malgrat només haver sentit una mentida

rere una altra durant tots aquests putos

estius, se m’omple la boca de sabonera

pensant amb el que podria fer amb tots

aquests duros (perquè és fàcil  seguir

els excrements daurats de la mentida).

Fa segles que la ment viatja mentre el cos

roman presoner entre quatre parets. M’havia dit:

 és hora que el cos es reuneixi amb la ment. Però

han estat uns segons o potser minuts o hores

o dies, dolorosos, sagnants, cruels, en els que

no m’han importat una puta merda continuar

en aquesta dualitat separada per temps i espai

tan extrems. Mecagundena!. És tot tan volàtil,

tan eteri, tan dèbil, com si un escuradents

fos el contrafort d’una catedral gòtica. Així que

diré que m’agradaria que m’escrivissis un poema

dient-me que un dia em vas estimar, sols un dia

em bastaria, perquè l’amor no necessita més que

 un dia per ser real. Però entenc que en el teu cor

hi ha ara finques dretes i, per tant, jo no sóc més

que un record que es pot manipular com vulguis

(vaig ser o no vaig ser). Tots aquests versos

poder ser substituïts per aquest:

m’estic morint per fumar un puto cigar.