Ginsberg està
en ballador devora la Fernanda
Pivano, la
seva traductora italiana (desconec on està
presa la
foto, potser a la cala dels turcs o a Coney
Island o a
Pregonda (molaria que el poeta hagués
visitat
Menorca) ) En mirar la fotografia em dic
que m’assembl
al guru dels beats, potser per la barba.
—Retalla’t la
barba, fes el favor— m’ha dit son pare
de l’Arturo
aquest matí d’aquella època.
Record que vaig
dir que mai més em tallaria els pèls del cap.
Potser també
per la panxa, encara que diria que jo estic
més gras i
mentre la seva és de poeta consagrat,
la meva és d’ex-fumador i d’addicte a la sucre
(mentre escric
aquest poema menj regalènsies blanques
amb l’interior
vermell: és açò una endevinalla?).
Però no
vulguis semblar-te a l’aparença d’algú; és massa
cavernosament
senzill, com dibuixar el contorn d’una mà
a sobre d’una
fulla en blanc. Una vegada vaig dir que voldria
ser beat
(nota per al poeta: continuar amb el projecte “Avui”).
El jazz, el
desig de vida, la velocitat... Seria polit semblar-se
a la poesia
de Ginsberg, si més no a la potència, l’exuberància,
el misticisme
al·lucinogen de l’Udol. No sé. Podria escriure
“He vist els
millors anys lliures d’aquest país destruïts
per la
corrupció de l’home” alguna cosa així i continuar el poema.
Però m’estim
més escriure que fa dos mesos que no fum
un puto cigar
i que tot i així vaig amb regularitat a cagar.
De totes
maneres, no crec que sigui mai un poeta consagrat.
El Harry Potter ha guanyat un premi literari;
estic content per ell.
M’agradaria
guanyar-ne qualcun, més que res pels duros
(perquè no
tenc ni per paper de vàter). Però què hi farem.
Tot i ser una
mica iconoclasta, al manco la mar és a qui
devora i puc fotografiar-m’hi tantes vegades
com em deixi
la
tramuntana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada