Un
dels personatges de Formentera Lady,
de
Jordi Cussà, és una talentosa pintora.
Com
la majoria dels personatges de la novel·la,
l’artista
es xuta fins els olis de la pintura
i,
com la majoria dels personatges, aconsegueix
llevar-se.
Desafortunadament, en deslliurar-se
de
la droga, la seva obra se’n ressent
i
sols pot produir còpies d’artistes famosos
o
una obra exempta d’interès.
Jo
no em xuto, ja ni la pilota (el futbol
és
un trencacames). Ni tan sols unes caladetes
a
un porret (bé, l’altre dia en vaig fer un parell
acompanyant
a un escriptor local que em van
fer
creure haver mossegat una poma enverinada
i
ja no tenc prínceps que em despertin amb
els
llavis),
Però sí que em vull extirpar el quitrà
negre,
sabates de ciment que m’ancoraran
al
fons de la badia de Fornells.
El
meu cap és un partit de tennis, un debat
aferrissat
entre els partidaris del si i els del no.
Que
respiraré millor, que no m’ofegaré
en
arribar al cim d’una costa, que deixaré
d’expulsar
moc com un aspersor a la gespa,
que
viuré més, diu el sí. Mentre que el negacionista
em
fa pensar en l’escriptura. “No podràs escriure”
em
diu el molt mamón. Estic a punt d’acabar
la
novel·la i llavors ve un curro brutal de revisió.
Què
faig si no puc escriure? Llenço aquests
anys
a les escombraries? Aprenc a meditar?
I
si després tot el que escric està ple de zens
i
Dharmes i pranayames? No vaig poder
amb On the road ni amb la poesia de Keruac.
Vaig
dir al Jaume que volia veure la peli
de
Formentera Lady. Em va respondre que
la
peli sols tenia en comú amb la novel·la de Cussà
la
cançó dels King Crimson. Mai he pogut
amb
els King Crimson. Crec que em faré soci
de
Xupa Xups.
