Advertència per a novel•listes novells

intentar trobar editorial

per a la teva primera novel·la

és com aquella advertència

de la maria: “No trepitgis l’herba

que som molts i n’hi ha

poca.”

Açò de la poesia

Si li demanes a un ca

Què és la bogeria?

tres vegades ha de lladrar.

Li ho deman al Xaplin

i ell callat em respon,

acotant el cap davall

el braç del sofà, com

qui s’amaga de la pregunta

d’un boig.

Potser és que està més

preocupat per la mort

que pel boig que creu

en les paraules de qualsevol

poeta boig. O potser és que

açò de la poesia

no sigui més que cosa

de bojos.

L’antiheroi de les mil cares

Un heroi (quan tot era foscor, no era més que

un personatge de carrer, com tu i com jo)

predestinat a complir una èpica missió.

Quan neix la flama es troba perdut, insegur

(com tu i jo quan naixem). Però apareix la figura

Del vell mentor, del savi, qui el guiarà en les seves

Primeres passes. És polit pensar que un poeta

Es pot inserir com a protagonista en aquest arc argumental.

M’imagin sovint que som Teseu donant canya al Minotaure,

O Neo repartint hòsties de kung-fu o Luke Skywalker

Brandint l’espasa làser per matar mosques.

Però en aquesta visió falta sempre el drac a l’habitació

Que ha fugit perquè necessita espai.

El més a prop d’espolsar les 4 gotes de pixat d’una ombra

Germana va ser quan en J.J. em va aconsellar

Llegir poesia mentre es caga. De fet, ho faig. A més

És una alternativa fantàstica per desfer-se

Per una estona del telèfon mòbil. No sé. Potser és que

Som ja massa vell per tenir un mentor. Tenc ja edat

Per saber com van les coses. Tenc bosses als ulls,

La meva barba comença a tenyir-se de canes i

La jovenella quan em veu pel carrer em diu “senyor”.

O potser és que he confús el bàndol i m’hauria d’imaginar

Sent el Minotaure intentant fer-se amic del seu botxí

O l’Agent Smith predicant la germanor de totes les religions

O Darth Vader reconnectant amb el seu fill per ser un bon

Pare. Joder! Però en l’heroi és on hi ha la pasta. Mira Harry Potter.

No seria polit escriure una saga com aquesta? Però jo som

De Don Quixot, de Holden Caulfield, de Daniel Johnston,

De Sam Spade, de Batmam. Som dels borratxos i dels ressacosos,

Dels malalts mentals i del consumidors d’alcaloides, dels roda

Mons i dels presos, dels fumadors d’opi i d’herba , dels tímids del món:

Uniu-vos, dels solitaris i covards. Ai! l’atracció de l’antiheroi.

I tot antiheroi està condemnat a fer-s’ho tot sol.

He somiat aquest vespre que mirava, estirat al sofà,

Un pel·lícula de Rus Meyer de tetes gegants.

El nostre lloc. Reconnectant amb els primers versos.

Tot escriptor té el seu tema, la seva obsessió, el seu deliri.

 —Sobre quina cosa escrius?— seria la pregunta de l’entrevistador.

Ho hauria de demanar a la meva obra

(si em permets tal barbaritat).

Els papers estan escampats per tota la taula del menjador.

Revisant aquells primers versos en aquestes nits

solitàries d’enclaustrament (puta merda! Els elefants s’han despenyat

però que tremoli Roma),

escoltant Satie o les al·lotes de l’Hotel Chelsea

em responen:

la por

el fracàs,

la pèrdua,

els records,

la solitud...

que invocant el poder de Greyskull es transformen en

un sentiment de desencaixament, com demanar a Buñuel

dirigir una pel·lícula de superherois.

Talking heads canten que aquest ha de ser el lloc

I jo, imbuint-me de la nit pels carrers de Fornells,

em dic que sí, que aquest ha de ser el lloc.

En unes quantes ocasions em van obrir la porta.

—Entra. Ca meva es ca teva, si hi ha casa de qualcú.

I s’hi estava bé entre aquells perfums i colors i cames.

Era com estar borratxo sense existir la ressaca.

Però vaig conduir el meteorit cap aquella direcció

I els dinosaures es van extingir. Em despert, ara,

I el dinosaure és un fòssil fet de mil cinc- centes peces

totes de la mateixa tonalitat beix.

—T’agradaven massa aquells dies d’escriptura— va dir.

Sí. És ve, Però açò no treu que enyori com encaixaven

els nostres cossos. Què hi farem si som un escorpí travessant

un riu a cavall d’una granota. Brautigan deia que el seu lloc

a la història estava als niulats. Jo em deixaré els cabells llargs,

em posaré anelletes d’aquelles que en flames hi passa un lleó,

em tatuaré els braços amb divinitats mitològiques orientals

i esperaré trobar el meu lloc en aquesta història,

intentant esbrinar el meu tema, la meva obsessió, el meu deliri,

intentant descobrir de què tracta la poesia,

intentant revelar de que va tot açò

que qualcuns anomenen

viure.

Una conversa d’ànims

Llegesc a “Shakespeare mai ho va fer” (un fragment

que forma part del recull “Beure”, una edició feta per

A fans incondicionals de Buko; per a subnormals, vaja)

Aquella anècdota de quan el poeta va ser convidat

Al programa literari “Apostrophes”, de la televisió

Francesa, en que totalment borratxo i fart del moderador,

Pedant i ofensiu (fins i tot el va fer callar, posant-li la mà

A la boca), en Buko va marxar a mig programa.

—Ja era hora que es veiés qualque cosa honesta

A la televisió francesa— li va dir un periodista en sol demà.

Deu! Com m’hagués agradat ser amic seu.

I m’imagin que un dia em telefona per dir-me que em ve

A visitar a Menorca i just trepitjar l’illa aniríem a fer

Unes cerveses a Salgaret per donar-li la benvinguda.

—Què en penses de la meva poesia?— li demanaria.

—Ves-te’n d’aquí.                                         

—Però, tiu. Aquest ha de ser el lloc.

—Beu, idò.

I bé, ja ho saps. Ho he escrit centenars de vegades. La mateixa

Història. Sempre el mateix poema: potser així aprendré a fotografiar

Decentment qualque dia els pilars de l’arquitectura.

Que el meu fetge no assimila l’alcohol. Que tenc unes ressaques

De tres parells de collons que em duren tres dies;

No escriuria mai.

—No em llegeixis a jo.

Però açò és ja impossible. Sóc el súper-dolent qui recrimina

Al superheroi de la poesia: A jo no em vas salvar. Per què

No ho vas fer?. Qualcuns de noltros no volen i no poden ser salvats.

—Al manco, digues-me que un dia arribaré. Menteix-me.

Escriu sobre açò un poema que digui que un dia arribaré.

Podria d’aquesta manera començar:

Llegia poetes de merda i el seu fetge no assimilava l’alcohol,

Però n’estava convençut que un dia ho aconseguiria...

Sofía Mazagatos

La vida dels altres, com m’agrada. Rodin, Violeta

Parra, les germanes Brönte (déu! quina escabetxina

en aquesta família la natura), Bàrbara,  Óscar Wilde, Trumbo...

Hòstia! Com m’agradaria ser Trumbo, si més no, tenir just

un poc de la seva intel·ligència i valentia, enfrontant-se

a la Caça de Bruixes, utilitzant-la, sortint-ne vencedor. Amb el temps.

Sí. Just un poc d’intel·ligència per saber construir sòlids

arguments per dir que entenc la situació, és una merda,

la gran majoria estem igual i les passarem putes. Però hi ha

 certs missatges que els fan rodar només per generar odi,

missatges que són virus creats per alimentar-se de les nostres

debilitats, que els seus instigadors els importam més ben poc

 i el que volen és fer un enderrossall amb aquestes febleses  

per escalar al cim dels nostres cadàvers i saludar el sol amb la mà

dreta estirada. Però jo, estimada o estimat, no sóc més que

un poeta regional, pèssim (91 quilos fas; no puc d’aquí baixar), i dèbil.

Dèbil. Dèbil. Massa dèbil. M’hauries de veure en l’enclaustrament,

debatent amb els dimonis dels tabac i de l’exercici físic i, quan surt

a fer la volta amb Xaplin, escrutant les escletxes de les llambordes

per mirar de trobar-hi una burilla de ric i fumar-me-la. Joder! Al manco

sóc vencedor en el meu fracàs. No. No sóc prou intel·ligent perquè

les meves paraules canviïn les coses o, sent manco ambiciós, fer

pensar (que cony! no és feina meva. Jo sóc un puto poeta de tercera).

No, no tenc cap ni cames (merda! estava progressant en la carrera;

no m’ofegava tant a les costes). Així que començaré a predicar que

el meu poeta preferit és Leopoldo Panero.