Una conversa literària

En asseguérem a la terrassa d’un qualsevol bar

De mala mort, a la voravia, ignorant els vianants

Passar. Feia molt que no veia a aquest amic

I havíem quedat a mitja tarda, el que suposava

Beure fins a hora de sopar.

-I, què has estat fent a la ciutat?-

-He anat de llibreries.-

Estava buscant desesperadament algun

Fonollosa catalogat, però no vaig tenir sort,

Així que, frustrat i per aniquilar la dissort,

Em vaig emportar La espada de los cincuenta años

De Danielewki, i el June 30 th, June 30 th... de

Brautigan. Encuriosit, l’amic em demanà la petita bossa taronja

De paper de La Central i donà un cop d’ull als llibres.

Agafà el poemari de Brautigan i llegí un dels seus poemes.

-Quant t’ha costat aquest.-

-Uns 12.-

-Doncs, t’han estafat.-

-Però què collons dius! Brautigan és déu.-

-Vinga, va. No em facis riure. Has de deixar de llegir aquestes porqueries i començar a llegir poesia de veritat. Has llegit a Tagore? No? Doncs, busca’l en el mòbil.-

Ho vaig fer. Rabindranath Tagore.

Lentament, la meva ridícula connexió mòbil a la xarxa 

Obrí un poema i el vaig llegir mentre la cambrera ens

Servia la nostra tercera cervesa.

-I? Què et sembla?-

-Tagore és una merda.-

Aquella tarda estava inspirat.

Em sentia molt Cravan;

Estava preparat per ser

 crític literari.

Les coses que penses quan veus vomitar al teu quisso

En ocasions, l’ésser humà experimenta sensacions

Contradictòries en una mateixa situació.

Com quan llegesc a Lovecraft

Sento un terrible terror, un terror provinent

De les pàgines que semblen voler xuclar-me

A dins del llibre on seré devorat pels monstres atàvics

Que allí s’hi descriuen, un terror que fa

Que vulgui llençar el llibre a l’abisme del congelador

Per a que ningú pugui despertar la plaga.

Però alhora, sento també un plaer encoratjador,

Càlid i enèrgic, que fa que desitgi ser encadenat junt

A la caixa de Pandora, allà, al congelador, on viuen els monstres.

Aquest matí, un matí com un matí, estava passejant al quisso

Quan me n’he adonat del seu comportament erràtic, lent i

Esgotat i llavors he sabut que el ca estava apunt de vomitar.

M’he espantat. Sempre m’espanto quan Xaplin vomita.

Em crec que el vòmit és el primer símptoma latent

d’alguna malaltia greu o veig el seu ventre inflar-se i inflar-se

fins esclatar i escampar les entranyes per les roques i la vegetació seca

que ens envolta i llavors jo l’abraçaria i ell em diria:

-Tio, em mor, EM MOR.-

-No, col·lega, no et mors. Et posaràs bé. Ells ho arrangen tot. Ell ho arrangen

Tot.-

Com en una emotiva escena antibel·licista.

Però tot i espantar-me sé que sols  és un vòmit passatger,

Com la gitera  ressacosa, perquè en els deu anys que fa

Que el quisso està amb mi, mai ha tingut cap tipus de malaltia.

I a més, generalment, és un vòmit verd provocat per la ingestió

D’un remei artesanal depuratiu. Si haguera gitat el dinar, el meu

Dinar, se l’haguera cruspit; a Xaplin no li agrada malbaratar els diners.

Si no fos perquè l’he vist créixer, pensaria que en la seva infantesa

Va passar fam.

Però, alhora, el cabró em fa riure. Es comença a moure pesadament,

Amb les articulacions mig engarrotades, amb passes robòtiques,

Amb tot el seu cor bategant, transfigurant-se en la pell d’un gall,

Picant vòmit. No l’hauria de mimar tant. Hauria de menjar sols pinso,

Però, assegut vora meu,  la seva mirada del tigre, em fon.

Quin cabró.

I continuem la nostra marxa cap a l’horitzó

I deixem enrere un vòmit verd

Que, no sé per quina raó,

Em fa pensar en Lovecraft

En vomitar,

En ella,

I en aquest

poema

Música clàssica

He deixat una mica de banda

El jazz i el postrock

I els he substituït per música clàssica.

No sé.

Em crec que mecanografiant a Rimbaud

I escoltant música clàssica com ho feia Buko

Se m’aferrarà alguna cosa dels poetes.

A la ràdio

Sona El Messies de Händel

I és estrany.

Sempre he pensat que la música clàssica

Es va compondre per ser interpretada

En òperes, en teatres i en grans palaus

D’enormes columnes corínties.

Però estant en aquest tancat menjador

Que s’ensorra lentament

Com records que es desprenen de la memòria

Crec que la bellesa de la composició musical clàssica

Colla a la perfecció amb l’esfondrament del món

Talment l’Enjoy eternal bliss dels Yndi Halda

Junyia amb els carrers de Barcelona.

I, llavors, m’aixeco de la cadira i alço els ulls

I el sostre es va desplomant

Com pluja planant

I el cel s’obra gris

I tot decreix i tot baixa

I elevo les mans per a que s’hi posi suau

La pols de les runes del món

I em giro cap a tu

I et miro a tu

I somric

Al·leluia

Perquè tot és

com molt

Meravellós   

A la merda la poesia

M’estava davant de l’ordinador

Revisant el correu i les xarxes socials

Escoltant una mica de surf

Amb aroma dels setanta.

Abans

M’havia pres un parell de cerveses

Al bar mirant el barça

Que m’havien caigut de puta mare

I, potser, per això,

Havia clicat a sobre d’un enllaç

De la botiga d’una editorial de poesia

I m’estava pensant comprar

Un llibre de David González,

Però, no sé, potser per l’efecte de l’alcohol

O del tabac en la sang

Em vaig dir:

“Bah! A prendre per cul, la poesia.”

Sí.

Tant vaig enviar a la merda la poesia

Que em vaig posar a escriure

Aquest poema.

Colpejar el teclat com un percussionista de jazz

Estic a tope, joder!

Potser és degut a uns dies de merda

D’horror i desesperació,

En els que el diable i la mort

Se'm rifaven a les cartes.

O potser és per la il·lusió

Dels fotuts premis literaris,

Malgrat escriure-hi per a res,

Però l’únic que vull

És asseure’m davant la pàgina

I escriure

Encara que sigui per a res.

I escrivint un poema

Per algun d’aquests fotuts premis literaris

Me n’adono del què passa.

El teclejar.

La composició del seu so,

la visió del seu so.
tocar un Stradivarius

acariciar les tecles d’un piano

colpejar les tecles com un percussionista de jazz.

És escoltar una simfonia wagneriana

I em sento capaç d’envair Polònia

I llavors la vida no sembla tan cruel i mesquina

Sota aquesta música sincopada, arrítmica i hipnòtica.

A prendre per cul la vida

Encara que sigui

Per a res.