Aquest matí
M’han fet recordar,
Amb gestos
involuntaris i desapercebuts,
Quant necessari és
tenir gent al teu voltant
Per sentir-se viu.
Que sí,
Que la idea del
Ranger Solitari és romànticament molt atraient.
La puta idea de la
foscor.
Però qui cony vol
vagar pel món en completa solitud?
Qui cony vol sentir-se
sol?
Qui cony vol
caminar sol per la nit?
Fins i tot el
Ranger Solitari tenia a Tonto al seu costat.
I llavors, he
pensat en tu,
En quant et
necessitava,
En quant inútil era
jo per a la vida
I que fàcil era per a tu arranjar-ho
Tot.
-No sé què faria
sense tu- et vaig dir una vegada
Però desgraciadament
ho vaig oblidar
Recordo perfectament
el dia que ho vaig oblidar.
Tu t’havies fet
amiga d’una punki okupa
I ella ens convidà
a passar la tarda a la casa ocupada
Però jo em vaig dir
-No. No necessito
això-
I fou l’inici de l’oblit
profund;
Vaig oblidar que tu
també em necessitaves,
Com aquella nit que
tornares a casa
Després de
treballar al bar,
A les 4 o les 5 de
la matinada,
I quan et ficares
al llit
Jo et vaig abraçar
I tu em
contestares, tristesa amarga,
-Fa molt que no m’abraces-
Perquè havia
oblidat abraçar-te,
Havia oblidat
besar-te,
Havia oblidat
estimar-te,
Havia oblidat que
tu també em necessitaves.
I ara ens trobem en
aquest impàs:
Jo continuo sent un
inútil per a la vida
I tu ja no em
necessites.
