Mesos ja del darrer
poema.
I ara, tornar a
escriure és un horitzó.
Em vaig dir: “Si no
escrius, no ets
poeta i el final del
camí és cada vegada
més enfora”. Però
s’està tan bé no sent poeta.
I tot i així, tot i
haver-me taponat les orelles
amb minúscules capses d’ous,
els versos
persisteixen amb el seu brunzit de fotuts
insectes,
com una puta ressaca que
no s’apaga
sols amb ibuprofè, fantasmes
que tenen qualque cosa pendent
en aquesta vida. I ja
saps que jo no som
gaire valent i veure un
fantasma
em congela els senyals.
I malgrat tot,
ja hi tornam a ser,
escrivint un fotut poema
i no entenc com és. Com
és que escriure
una vegada rere l’altra
si aquests versos
a ningú importen, si
mai donaran una altra
passa per pujar al
segon esgraó?
Potser és hora de
deixar de jugar a ser un fillet,
tirar les ulleres de
cul de bòtil i començar
a veure el món sense la
màgia de la poesia.
Quin abisme tan
aterrador.
Però, llavors Cavafis
invoca Teòcrit
qui em respon en el seu poema:
“Açò que dius
és
molt impropi i quasi una blasfèmia.
Del
fet que siguis al primer esgraó
has
de sentir-te’n orgullós, feliç.
Que
hi hagis arribat no és pas poc;
el
que tens fet ja és una gran glòria.”
Collons! Putos poetes genials
que estimen poetes de
merda.
Com és que no es
dediquen
a la postmodernitat, a
Ulises o
Terres ermes, i mos
deixen
als pobres poetes banyar-nos
en les nostres
llàgrimes de desconeixença?
Però el cert és que aquests
versos de Cavafis
m’han fet saltar de la
tassa del vàter,
allí on els estava
llegint,
i m’han fet ballar tot
el matí
celebrant la meva
particular glòria.
I sé que tot açò, els “no
ho intentis”
aquesta “gran gloria”
amagada i demés,
és com lluitar contra
la soledat,
una puta merda. Però si
hi ha paraules
que vull creure són
aquestes i encara
que mai aconsegueixi un
terratrèmol
poètic que em faci
sortir als diaris i telenotícies,
encara que romangui per
sempre soterrat
com un peça arqueològica
que no val la pena desenterrar,
he arribat fins aquí i
açò no és pas poc.
