dimecres, 16 de febrer del 2022

I llavors, Cavafis

 

Mesos ja del darrer poema.

I ara, tornar a escriure és un horitzó.

Em vaig dir: “Si no escrius, no ets

poeta i el final del camí és cada vegada

més enfora”. Però s’està tan bé no sent poeta.

I tot i així, tot i haver-me taponat les orelles

amb minúscules capses d’ous, els versos

 persisteixen amb el seu brunzit de fotuts insectes,

com una puta ressaca que no s’apaga

sols amb ibuprofè, fantasmes

que tenen qualque cosa pendent

en aquesta vida. I ja saps que jo no som

gaire valent i veure un fantasma

em congela els senyals. I malgrat tot,

ja hi tornam a ser, escrivint un fotut poema

i no entenc com és. Com és que escriure

una vegada rere l’altra si aquests versos

a ningú importen, si mai donaran una altra

passa per pujar al segon esgraó?

Potser és hora de deixar de jugar a ser un fillet,

tirar les ulleres de cul de bòtil i començar

a veure el món sense la màgia de la poesia.

Quin abisme tan aterrador.

Però, llavors Cavafis invoca Teòcrit

qui em respon  en el seu poema:

Açò que dius

és molt impropi i quasi una blasfèmia.

Del fet que siguis al primer esgraó

has de sentir-te’n orgullós, feliç.

Que hi hagis arribat no és pas poc;

el que tens fet ja és una gran glòria.

Collons! Putos poetes genials

que estimen poetes de merda.

Com és que no es dediquen

a la postmodernitat, a Ulises o

Terres ermes, i mos deixen

als pobres poetes banyar-nos

en les nostres llàgrimes de desconeixença?

Però el cert és que aquests versos de Cavafis

m’han fet saltar de la tassa del vàter,

allí on els estava llegint,

i m’han fet ballar tot el matí

celebrant la meva particular glòria.

I sé que tot açò, els “no ho intentis”

aquesta “gran gloria” amagada i demés,

és com lluitar contra la soledat,

una puta merda. Però si hi ha paraules

que vull creure són aquestes i encara

que mai aconsegueixi un terratrèmol

poètic que em faci sortir als diaris i telenotícies,

encara que romangui per sempre soterrat

com un peça arqueològica que no val la pena desenterrar,

he arribat fins aquí i açò no és pas poc.

 

dimarts, 24 d’agost del 2021

Elogi del bon dormir

 

Despert en aquest agost,

cruel i despietat, esclau

i covard (seré capaç qualque

dia de rompre les seves cadenes?),

d’aquesta vida, que ja saps...

No hi ha bones notícies:

l’editorial menorquina, la meva

darrera opció de publicar, me

contesta (és d’agrair) que el projecte

editorial està hivernant (la situació

no està per confiar en novel·listes

que es creuen Proust i Bukowski ) i

que bona sort amb la novel·la.

sense amor

                  sense duros

                                       sense publicar

Com és així que hauria de despertar?

Però llegint a Catul, mentre cag,

m’esqueix el cul de riure. Hi ha

qualque poeta en tota la història de la literatura

que hagi començat un poema amb:

vos la ficaré pel cul i per la boca?

Ave, Catul! Poetes del Segle XXI t’admiren.

I a la feina, a cada mos del panet

de tonyina de cabot, faig: umm, que bo... umm, que bo.

I a la caixa del súper som amable

amb els estrangers

(perquè ells són els estrangers i no

noltros). Bon dia tenguis. Que tenguis un bon dia.

I em dic que avui és dia 17

i demà serà dia 18 i en sol demà dia 19. Continua contant.

I sent dir a qualcú que partirà dissabte

o diumenge o dilluns, tan és,  i en escoltar-ho

 tenc un orgasme que és el millor clau de la meva vida

i divendres estaré  enamorat.

Ah! Em sent com si escoltàs el The nigth moves

de Destroyer, cantant jo el seu èpic lalala

final, seguit de l’encara més èpica “notorius lightning”

un raig notori m’envolta. un raig notori m’envolta,

un raig notori m’envolta. I el meu temps com a poeta

vindrà, em crec. Avui, ho crec. I tenc força per continuar

i no claudicar d’aquesta bitzèria amb l’escriptura.

I em sent poderós, potser per la vitamina b12 o pels b-52

tocant el rock de la llagosta. Un poderós deu del llamp

 que invoca Baleària i Rayanair perquè amb la seva melodia

de flauta d’or recullin tot el que han tirat i embruta  la mar.

No he estat encara a Roma, però tots els poemes 

poden avui ja acabar. Com aquest poema que acaba aixines:

 

Què estranya que és la vida. Potser és la tramuntana

que refresca aquest estiu inquisitorial amb la seva trompa

d’elefant. O potser és només cosa de l’edat.

Perquè no hagués dit mai que el fil que separa

l’odi de la felicitat fos una bona dormida.

 


dimecres, 19 de maig del 2021

La pregunta que mai m’he fet

 

No sé què preguntar

a l’entrevista o en la reunió o

en la conversa.

Me qued callat,

sense paraules;

som una absència.

Som la síndrome del membre

amputat. O potser a la inversa,

una extremitat que s’hauria d’arranar.

Les meves extremitats pertanyen ara a

 Umma Thurman en xandall groc.

I si la vida és una recerca constant

d’una resposta,

com és que res deman?

Com és que costa tan fer-se preguntes?

Diré que la por. Por a que la resposta

que trobem sigui un monstre creat i desfigurat

per les nostres pròpies mans

o

por a que la resposta mos obligui

a replantejar tota la nostra vida,

com si es revelessin les mentides

d’una religió.

I tot i així, no podem deixar de fer-mos

preguntes perquè sense preguntes

la novel·la no avançaria. Trobarà

el protagonista qualque forma de comunicació

en el seu aïllament? És aquesta la pregunta

adequada? Les germanes me diuen

que quan camin els turmells cauen cap

a l’interior, com el xoc de dues plaques tectòniques

que fan créixer muntanyes als garrons.

M’atur per contemplar la trepitjada

i comprovar aquesta anomalia de la passa.

Completament m’he aturat. Si vols continuar

fes-te una pregunta. Vindrien tot seguit la tipicitat del

sentit, l’existència, la destinació... Però triaré aquesta:

Quina responsabilitat tenc envers... qualsevol cosa?

Jo mateix, el meu cos, els altres, la família, l’amistat, l’amor, la llengua,

Menorca, l’escriptura, la vida... Sí. M’he aturat;

el camí està ple de processionària.

Quan vaig deixar de caminar? O és que no he

caminat mai? Sa Nitja està a dues hores de Fornells

a peu i les cames em dolen. No he sabut caminar

mai: és aquest el motiu de la meva derrota.

I tot i així, hi ha encara

qualcú que m’estima; l’amor és inescrutable Déu.

Perdona’m, amor meu. Perdonau-me, tots.

Hi ha serps al viarany que me paralitzen i

per no passar per ell, don mitja volta. 

M’agradaria dir-te que em convertiré en

iconoclasta i que tot serà daurat amb pa d’or. Voldria

besar-te en un quadre de Klimt. Però som home

i no puc veure el rostre de Déu. No hi ha

metamorfosis a no ser que sigui en panera.

Bé. No sé. M’agradaria creure que puc arrabassar-me

aquesta tempesta perpètua, construir una arca

que navegui quaranta dies i quaranta nits

fins terra ferma i plantar ullastres per fer oli,

aprendre a tocar el piano i saldar el deute

amb l’Univers. Ser un altre. Ser valent per

fer el que s’ha de fer. Sí. És açò el tretzè treball

i no som la meitat d’un déu ni un heroi.

Ni tan sols som l’ombra del qui vaig ser

si és que hi ha ombra de qualcú. Però

no te preocupis: he encarregat “El poema

de Gilgamesh” i estic acabant aquest poema;

demà i durant quaranta dies i quaranta nits,

un altre

            en començaré.

 

 

 

 

dilluns, 6 de juliol del 2020

Advertència per a novel•listes novells




intentar trobar editorial
per a la teva primera novel·la
és com aquella advertència
de la maria: “No trepitgis l’herba
que som molts i n’hi ha
poca.”

dissabte, 30 de maig del 2020

Açò de la poesia



Si li demanes a un ca
Què és la bogeria?
tres vegades ha de lladrar.
Li ho deman al Xaplin
i ell callat em respon,
acotant el cap davall
el braç del sofà, com
qui s’amaga de la pregunta
d’un boig.
Potser és que està més
preocupat per la mort
que pel boig que creu
en les paraules de qualsevol
poeta boig. O potser és que
açò de la poesia
no sigui més que cosa
de bojos.

diumenge, 3 de maig del 2020

L’antiheroi de les mil cares




Un heroi (quan tot era foscor, no era més que
un personatge de carrer, com tu i com jo)
predestinat a complir una èpica missió.
Quan neix la flama es troba perdut, insegur
(com tu i jo quan naixem). Però apareix la figura
Del vell mentor, del savi, qui el guiarà en les seves
Primeres passes. És polit pensar que un poeta
Es pot inserir com a protagonista en aquest arc argumental.
M’imagin sovint que som Teseu donant canya al Minotaure,
O Neo repartint hòsties de kung-fu o Luke Skywalker
Brandint l’espasa làser per matar mosques.
Però en aquesta visió falta sempre el drac a l’habitació
Que ha fugit perquè necessita espai.
El més a prop d’espolsar les 4 gotes de pixat d’una ombra
Germana va ser quan en J.J. em va aconsellar
Llegir poesia mentre es caga. De fet, ho faig. A més
És una alternativa fantàstica per desfer-se
Per una estona del telèfon mòbil. No sé. Potser és que
Som ja massa vell per tenir un mentor. Tenc ja edat
Per saber com van les coses. Tenc bosses als ulls,
La meva barba comença a tenyir-se de canes i
La jovenella quan em veu pel carrer em diu “senyor”.
O potser és que he confús el bàndol i m’hauria d’imaginar
Sent el Minotaure intentant fer-se amic del seu botxí
O l’Agent Smith predicant la germanor de totes les religions
O Darth Vader reconnectant amb el seu fill per ser un bon
Pare. Joder! Però en l’heroi és on hi ha la pasta. Mira Harry Potter.
No seria polit escriure una saga com aquesta? Però jo som
De Don Quixot, de Holden Caulfield, de Daniel Johnston,
De Sam Spade, de Batmam. Som dels borratxos i dels ressacosos,
Dels malalts mentals i del consumidors d’alcaloides, dels roda
Mons i dels presos, dels fumadors d’opi i d’herba , dels tímids del món:
Uniu-vos, dels solitaris i covards. Ai! l’atracció de l’antiheroi.
I tot antiheroi està condemnat a fer-s’ho tot sol.
He somiat aquest vespre que mirava, estirat al sofà,
Un pel·lícula de Rus Meyer de tetes gegants.

divendres, 1 de maig del 2020

El nostre lloc. Reconnectant amb els primers versos.



Tot escriptor té el seu tema, la seva obsessió, el seu deliri.
 —Sobre quina cosa escrius?— seria la pregunta de l’entrevistador.
Ho hauria de demanar a la meva obra
(si em permets tal barbaritat).
Els papers estan escampats per tota la taula del menjador.
Revisant aquells primers versos en aquestes nits
solitàries d’enclaustrament (puta merda! Els elefants s’han despenyat
però que tremoli Roma),
escoltant Satie o les al·lotes de l’Hotel Chelsea
em responen:
la por
el fracàs,
la pèrdua,
els records,
la solitud...
que invocant el poder de Greyskull es transformen en
un sentiment de desencaixament, com demanar a Buñuel
dirigir una pel·lícula de superherois.
Talking heads canten que aquest ha de ser el lloc
I jo, imbuint-me de la nit pels carrers de Fornells,
em dic que sí, que aquest ha de ser el lloc.
En unes quantes ocasions em van obrir la porta.
—Entra. Ca meva es ca teva, si hi ha casa de qualcú.
I s’hi estava bé entre aquells perfums i colors i cames.
Era com estar borratxo sense existir la ressaca.
Però vaig conduir el meteorit cap aquella direcció
I els dinosaures es van extingir. Em despert, ara,
I el dinosaure és un fòssil fet de mil cinc- centes peces
totes de la mateixa tonalitat beix.
—T’agradaven massa aquells dies d’escriptura— va dir.
Sí. És ve, Però açò no treu que enyori com encaixaven
els nostres cossos. Què hi farem si som un escorpí travessant
un riu a cavall d’una granota. Brautigan deia que el seu lloc
a la història estava als niulats. Jo em deixaré els cabells llargs,
em posaré anelletes d’aquelles que en flames hi passa un lleó,
em tatuaré els braços amb divinitats mitològiques orientals
i esperaré trobar el meu lloc en aquesta història,
intentant esbrinar el meu tema, la meva obsessió, el meu deliri,
intentant descobrir de què tracta la poesia,
intentant revelar de que va tot açò
que qualcuns anomenen
viure.