Elogi del bon dormir

 

Despert en aquest agost,

cruel i despietat, esclau

i covard (seré capaç qualque

dia de rompre les seves cadenes?),

d’aquesta vida, que ja saps...

No hi ha bones notícies:

l’editorial menorquina, la meva

darrera opció de publicar, me

contesta (és d’agrair) que el projecte

editorial està hivernant (la situació

no està per confiar en novel·listes

que es creuen Proust i Bukowski ) i

que bona sort amb la novel·la.

sense amor

                  sense duros

                                       sense publicar

Com és així que hauria de despertar?

Però llegint a Catul, mentre cag,

m’esqueix el cul de riure. Hi ha

qualque poeta en tota la història de la literatura

que hagi començat un poema amb:

vos la ficaré pel cul i per la boca?

Ave, Catul! Poetes del Segle XXI t’admiren.

I a la feina, a cada mos del panet

de tonyina de cabot, faig: umm, que bo... umm, que bo.

I a la caixa del súper som amable

amb els estrangers

(perquè ells són els estrangers i no

noltros). Bon dia tenguis. Que tenguis un bon dia.

I em dic que avui és dia 17

i demà serà dia 18 i en sol demà dia 19. Continua contant.

I sent dir a qualcú que partirà dissabte

o diumenge o dilluns, tan és,  i en escoltar-ho

 tenc un orgasme que és el millor clau de la meva vida

i divendres estaré  enamorat.

Ah! Em sent com si escoltàs el The nigth moves

de Destroyer, cantant jo el seu èpic lalala

final, seguit de l’encara més èpica “notorius lightning”

un raig notori m’envolta. un raig notori m’envolta,

un raig notori m’envolta. I el meu temps com a poeta

vindrà, em crec. Avui, ho crec. I tenc força per continuar

i no claudicar d’aquesta bitzèria amb l’escriptura.

I em sent poderós, potser per la vitamina b12 o pels b-52

tocant el rock de la llagosta. Un poderós deu del llamp

 que invoca Baleària i Rayanair perquè amb la seva melodia

de flauta d’or recullin tot el que han tirat i embruta  la mar.

No he estat encara a Roma, però tots els poemes 

poden avui ja acabar. Com aquest poema que acaba aixines:

 

Què estranya que és la vida. Potser és la tramuntana

que refresca aquest estiu inquisitorial amb la seva trompa

d’elefant. O potser és només cosa de l’edat.

Perquè no hagués dit mai que el fil que separa

l’odi de la felicitat fos una bona dormida.

 

La pregunta que mai m’he fet

 

No sé què preguntar

a l’entrevista o en la reunió o

en la conversa.

Me qued callat,

sense paraules;

som una absència.

Som la síndrome del membre

amputat. O potser a la inversa,

una extremitat que s’hauria d’arranar.

Les meves extremitats pertanyen ara a

 Umma Thurman en xandall groc.

I si la vida és una recerca constant

d’una resposta,

com és que res deman?

Com és que costa tan fer-se preguntes?

Diré que la por. Por a que la resposta

que trobem sigui un monstre creat i desfigurat

per les nostres pròpies mans

o

por a que la resposta mos obligui

a replantejar tota la nostra vida,

com si es revelessin les mentides

d’una religió.

I tot i així, no podem deixar de fer-mos

preguntes perquè sense preguntes

la novel·la no avançaria. Trobarà

el protagonista qualque forma de comunicació

en el seu aïllament? És aquesta la pregunta

adequada? Les germanes me diuen

que quan camin els turmells cauen cap

a l’interior, com el xoc de dues plaques tectòniques

que fan créixer muntanyes als garrons.

M’atur per contemplar la trepitjada

i comprovar aquesta anomalia de la passa.

Completament m’he aturat. Si vols continuar

fes-te una pregunta. Vindrien tot seguit la tipicitat del

sentit, l’existència, la destinació... Però triaré aquesta:

Quina responsabilitat tenc envers... qualsevol cosa?

Jo mateix, el meu cos, els altres, la família, l’amistat, l’amor, la llengua,

Menorca, l’escriptura, la vida... Sí. M’he aturat;

el camí està ple de processionària.

Quan vaig deixar de caminar? O és que no he

caminat mai? Sa Nitja està a dues hores de Fornells

a peu i les cames em dolen. No he sabut caminar

mai: és aquest el motiu de la meva derrota.

I tot i així, hi ha encara

qualcú que m’estima; l’amor és inescrutable Déu.

Perdona’m, amor meu. Perdonau-me, tots.

Hi ha serps al viarany que me paralitzen i

per no passar per ell, don mitja volta. 

M’agradaria dir-te que em convertiré en

iconoclasta i que tot serà daurat amb pa d’or. Voldria

besar-te en un quadre de Klimt. Però som home

i no puc veure el rostre de Déu. No hi ha

metamorfosis a no ser que sigui en panera.

Bé. No sé. M’agradaria creure que puc arrabassar-me

aquesta tempesta perpètua, construir una arca

que navegui quaranta dies i quaranta nits

fins terra ferma i plantar ullastres per fer oli,

aprendre a tocar el piano i saldar el deute

amb l’Univers. Ser un altre. Ser valent per

fer el que s’ha de fer. Sí. És açò el tretzè treball

i no som la meitat d’un déu ni un heroi.

Ni tan sols som l’ombra del qui vaig ser

si és que hi ha ombra de qualcú. Però

no te preocupis: he encarregat “El poema

de Gilgamesh” i estic acabant aquest poema;

demà i durant quaranta dies i quaranta nits,

un altre

            en començaré.

 

 

 

 

Advertència per a novel•listes novells

intentar trobar editorial

per a la teva primera novel·la

és com aquella advertència

de la maria: “No trepitgis l’herba

que som molts i n’hi ha

poca.”

Açò de la poesia

Si li demanes a un ca

Què és la bogeria?

tres vegades ha de lladrar.

Li ho deman al Xaplin

i ell callat em respon,

acotant el cap davall

el braç del sofà, com

qui s’amaga de la pregunta

d’un boig.

Potser és que està més

preocupat per la mort

que pel boig que creu

en les paraules de qualsevol

poeta boig. O potser és que

açò de la poesia

no sigui més que cosa

de bojos.

L’antiheroi de les mil cares

Un heroi (quan tot era foscor, no era més que

un personatge de carrer, com tu i com jo)

predestinat a complir una èpica missió.

Quan neix la flama es troba perdut, insegur

(com tu i jo quan naixem). Però apareix la figura

Del vell mentor, del savi, qui el guiarà en les seves

Primeres passes. És polit pensar que un poeta

Es pot inserir com a protagonista en aquest arc argumental.

M’imagin sovint que som Teseu donant canya al Minotaure,

O Neo repartint hòsties de kung-fu o Luke Skywalker

Brandint l’espasa làser per matar mosques.

Però en aquesta visió falta sempre el drac a l’habitació

Que ha fugit perquè necessita espai.

El més a prop d’espolsar les 4 gotes de pixat d’una ombra

Germana va ser quan en J.J. em va aconsellar

Llegir poesia mentre es caga. De fet, ho faig. A més

És una alternativa fantàstica per desfer-se

Per una estona del telèfon mòbil. No sé. Potser és que

Som ja massa vell per tenir un mentor. Tenc ja edat

Per saber com van les coses. Tenc bosses als ulls,

La meva barba comença a tenyir-se de canes i

La jovenella quan em veu pel carrer em diu “senyor”.

O potser és que he confús el bàndol i m’hauria d’imaginar

Sent el Minotaure intentant fer-se amic del seu botxí

O l’Agent Smith predicant la germanor de totes les religions

O Darth Vader reconnectant amb el seu fill per ser un bon

Pare. Joder! Però en l’heroi és on hi ha la pasta. Mira Harry Potter.

No seria polit escriure una saga com aquesta? Però jo som

De Don Quixot, de Holden Caulfield, de Daniel Johnston,

De Sam Spade, de Batmam. Som dels borratxos i dels ressacosos,

Dels malalts mentals i del consumidors d’alcaloides, dels roda

Mons i dels presos, dels fumadors d’opi i d’herba , dels tímids del món:

Uniu-vos, dels solitaris i covards. Ai! l’atracció de l’antiheroi.

I tot antiheroi està condemnat a fer-s’ho tot sol.

He somiat aquest vespre que mirava, estirat al sofà,

Un pel·lícula de Rus Meyer de tetes gegants.

El nostre lloc. Reconnectant amb els primers versos.

Tot escriptor té el seu tema, la seva obsessió, el seu deliri.

 —Sobre quina cosa escrius?— seria la pregunta de l’entrevistador.

Ho hauria de demanar a la meva obra

(si em permets tal barbaritat).

Els papers estan escampats per tota la taula del menjador.

Revisant aquells primers versos en aquestes nits

solitàries d’enclaustrament (puta merda! Els elefants s’han despenyat

però que tremoli Roma),

escoltant Satie o les al·lotes de l’Hotel Chelsea

em responen:

la por

el fracàs,

la pèrdua,

els records,

la solitud...

que invocant el poder de Greyskull es transformen en

un sentiment de desencaixament, com demanar a Buñuel

dirigir una pel·lícula de superherois.

Talking heads canten que aquest ha de ser el lloc

I jo, imbuint-me de la nit pels carrers de Fornells,

em dic que sí, que aquest ha de ser el lloc.

En unes quantes ocasions em van obrir la porta.

—Entra. Ca meva es ca teva, si hi ha casa de qualcú.

I s’hi estava bé entre aquells perfums i colors i cames.

Era com estar borratxo sense existir la ressaca.

Però vaig conduir el meteorit cap aquella direcció

I els dinosaures es van extingir. Em despert, ara,

I el dinosaure és un fòssil fet de mil cinc- centes peces

totes de la mateixa tonalitat beix.

—T’agradaven massa aquells dies d’escriptura— va dir.

Sí. És ve, Però açò no treu que enyori com encaixaven

els nostres cossos. Què hi farem si som un escorpí travessant

un riu a cavall d’una granota. Brautigan deia que el seu lloc

a la història estava als niulats. Jo em deixaré els cabells llargs,

em posaré anelletes d’aquelles que en flames hi passa un lleó,

em tatuaré els braços amb divinitats mitològiques orientals

i esperaré trobar el meu lloc en aquesta història,

intentant esbrinar el meu tema, la meva obsessió, el meu deliri,

intentant descobrir de què tracta la poesia,

intentant revelar de que va tot açò

que qualcuns anomenen

viure.

Una conversa d’ànims

Llegesc a “Shakespeare mai ho va fer” (un fragment

que forma part del recull “Beure”, una edició feta per

A fans incondicionals de Buko; per a subnormals, vaja)

Aquella anècdota de quan el poeta va ser convidat

Al programa literari “Apostrophes”, de la televisió

Francesa, en que totalment borratxo i fart del moderador,

Pedant i ofensiu (fins i tot el va fer callar, posant-li la mà

A la boca), en Buko va marxar a mig programa.

—Ja era hora que es veiés qualque cosa honesta

A la televisió francesa— li va dir un periodista en sol demà.

Deu! Com m’hagués agradat ser amic seu.

I m’imagin que un dia em telefona per dir-me que em ve

A visitar a Menorca i just trepitjar l’illa aniríem a fer

Unes cerveses a Salgaret per donar-li la benvinguda.

—Què en penses de la meva poesia?— li demanaria.

—Ves-te’n d’aquí.                                         

—Però, tiu. Aquest ha de ser el lloc.

—Beu, idò.

I bé, ja ho saps. Ho he escrit centenars de vegades. La mateixa

Història. Sempre el mateix poema: potser així aprendré a fotografiar

Decentment qualque dia els pilars de l’arquitectura.

Que el meu fetge no assimila l’alcohol. Que tenc unes ressaques

De tres parells de collons que em duren tres dies;

No escriuria mai.

—No em llegeixis a jo.

Però açò és ja impossible. Sóc el súper-dolent qui recrimina

Al superheroi de la poesia: A jo no em vas salvar. Per què

No ho vas fer?. Qualcuns de noltros no volen i no poden ser salvats.

—Al manco, digues-me que un dia arribaré. Menteix-me.

Escriu sobre açò un poema que digui que un dia arribaré.

Podria d’aquesta manera començar:

Llegia poetes de merda i el seu fetge no assimilava l’alcohol,

Però n’estava convençut que un dia ho aconseguiria...