El carter

Ja no tornes

a casa

i ara,

 en baixar l’escala,

sols moc

la coeta

al carter

 quan em duu

llibres i

no hi ha jornal

que admeti

tantes visites

D'eriçons i conills

“Vine a fer una birra”, m’escriu en Cris.

Són més de les deu dels vespre, duc

ja tres cerveses, tenc ganes de revisar

unes escenes o simplement estirar-me

al sofà i veure alguna pel·lícula (no com

la turca d’ahir vespre amb la que em vaig

quedar clapat); dic que sí (he abandonat

la negació i acceptaria un paper d’actor

en que hauria de menjar merda de ca

o ficar-me un consolador pel cul? o estic

per esculpir en or un bòtil de cervesa

per ballar despullat al seu voltant?)

És nit i pel camí de Tramuntana, obscuritat.

Condueixo com un covard que vol fugir

d’aquesta foscor que es percep eterna o

sóc un dels protagonistes de “Two-lane

Blacktop”. De sobte, enmig de la foscor,

entre els llums llargs del cotxe, se’m creua

un eriçó que esquivo quasi sense voler

i immediatament penso en el poema de Pablo

Cernuda “Como en los erizos” i penso en l’amor,

que és una merda patir fred (aquests dies

la temperatura ha descendit a buscar a Eurídice)

i uns metres més endavant em torno a topar

amb un altre eriçó que torno a esquivar com

un moix espantat i em dic que no pot ser coincidència,

que les coincidències no existeixen, i que si bé

l’amor fa mal, com si un grup de neonazis de dos

metres i d’espatlles com plaques tectòniques

t’apallissessin perquè has volgut enraonar

amb ells, la sang que raja de les ferides et diu

que estàs viu i encara que et dessagnis ha valgut

la pena. I malgrat haver alçat el puny al cel

en un vesprejar americà, i haver posat  a Déu

com a testimoni i jurar que mai més et tornaries

a enamorar, mentre la càmera s’allunya fins que no

ets més que una silueta, et dius que simplement

era el dolor el qui estava rallant.

I quan torno cap a casa, encara és nit i el camí

de Tramuntana, encara obscuritat. Els eriçons

no volen tornar a desafiar la sort a la carretera

(duc ara quatre cerveses) i s’inventen l’amor

en el sofriment de la intimitat. I els dubtes em

sotgen envoltant el cotxe, fantasmes que esgarrapen

la carrosseria per entrar-hi i devorar-me. Però

freno el cotxe en sec i els llenço contra l’obscuritat

perquè se m’ha creuat un conillet de pocs mesos.

He sentit un cop. Prego perquè no l’hagi atropellat.

Collons! que no l’hagi atropellat. I llavors, el veig.

El veig saltironejar buscant compartir el fred.

Em quedo uns minuts parat enmig de la carretera,

enmig de la nit, encara l’obscuritat. La vida és

fascinant; qui sap què pot passar.

Engego el cotxe en direcció a casa.

Falten un parell de cançons per escoltar

al reproductor “Are you swimming in her pool”

de Swan Lake.

Sols els amants sobreviuen

Ah! L’amor... l’amor... tan senzill d’aconseguir.

Se’t pot creuar a les dues del vespre sortint ben gat

d’un bar de mala mort (potser el sentiment es confongui

amb la gatera; prova de gitar) o ensenyant a tocar

la flauta de Pan o el piano o baixant per la passarel·la d’un barco

després de recuperar tresors enterrats a les profunditats

de la mar. El dia està ple d’aquests instants. Poden aparèixer

amb un espetec de dits, txas i aparec al teu costat.

I, alhora, tan fugaços,  tan efímers, com aquella acumulació

de llaunes de cervesa al menjador del pis d’estudiants

amb el Xavi de coautor imitant l’art efímer de les festivitats

 del Renaixement espanyol; uns instants tan volàtils, tan eteris,

tan difícils de mantenir,  com aquella acumulació de llaunes

 de cerveses al menjador  del pis d’estudiants amb el Xavi

de coautor imitant l’art efímer  de les festivitats del Renaixement

 espanyol i que l’Alícia es va encarregar de llançar a les escombraries.

Ah! L’amor. El meu gran fracàs. Podré ser pobre la resta

dels dies, ser poc ambiciós (encara que açò no és del tot

cert: en el meu cap hi ha somnis megalòmans), tenir

una feina de merda, no publicar... Però el fracàs en l’amor

és el que em portarà als bòtils i a les agulles. Vaig cometre

tants errors, vides meves. No vos vaig rebre mai

despullat, ni vaig envernissar el vostre cos amb nata muntada

(i açò que estic enganxat a la sucre), ni vaig recrear

les vostres fantasies, ni vaig ser un poc dolent, ni vos

vaig saber estimar cada dia. Vaig cometre tants errors...

Tants erros que podria escriure un d’aquests poemes-llista

que tant m’agraden, sense fi, mil errors que he comès en

l’amor. Però de tots ells, el que més greu em sap és

no haver ballat amb vosaltres com dos vampirs

escoltant “Funnel of Love” de Wanda Jackson

assedegats dels desig de la seva pròpia sang.