Porto tota una
setmana refredat,
moquejant com si
el nas fos una
aixeta que perd
aigua, sonant-me’l
amb mocadors de
papers que omplen
el cubell del
fems com centenars
de mals poemes,
inservibles, la qual
cosa m’ha produït
algunes petites
vermellures que,
ara, després d’aquesta
setmana, amb el
refredat ja mig
controlat, s’han
convertit en crosta.
Estic transcrivint
el somni que recordo
D’aquesta nit,
quan em descobreixo
Jugant amb
aquestes crosteres diminutes
Al septe nasal,
arrabassant-me-les.
Sembla que no
vull que les cicatrius
Sanin. Sembla que
vull mantenir-les
Obertes, sempre
sagnants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada