En una ocasió vaig dir-li
A una noia: Vull que ens enterrin
Junts, com als Reis Catòlics,
Perquè érem pobres, érem
Humils, érem gent del carrer;
No teníem res. Ens teníem l’un
A l’altre. Érem els Reis dels nostre
Propi reialme. Érem els reis
Del nostre amor. Però en tota
Història monàrquica arriba l’hora
De la democràcia. Ella em digué
El de sempre; jo no vaig dir res;
Fou un transició convulsa.
Aquella nit, sol al llit (ella treballava
En un bar de copes), no vaig poder
Conciliar la son i ja que no podia
Dormir, em vaig dir: Bé, ja que no
Puc dormir, l’aniré a esperar al
Bar i, quan surti, tornarem a casa.
Els dos tornarem a casa per tornar
A instaurar la nostra monarquia.
Però quan ella em veié allí
Els seus ulls em dispararen un:
Però què conys fots tu aquí, puto
Subnormal!, que em deixà glaçat
Com un mort i, ja que estava mort,
Vaig decidir esperar-la de totes maneres.
Quan acabà, amb un amic comú, anàrem
al port i, en un dels seus bancs, ells
Es liaren un porro i se’l fumaren; a mi
Ni me’l passaren. I quan l’ofegaren per
Llei ens acomiadàrem i els dos tornàrem a casa.
Pujàrem les escales i anàrem a llit; fou
l’anar-se’n al llit més trist de qualsevol
història sexual; cap dels dos obrí la boca.
Sabíem que en sol demà ens esperava
La guillotina.
Així que no. No he vingut a esperar-te
Sortir del teu treball. Malgrat sentir
La necessitat de fer-ho, no hi he anat.
No vull que em disparis, ja he estat prou
Vegades mort. No vull ficar-me al llit
Amb tu en complet silenci; aquestes
Paraules ja són massa callades. No vull
Que em tallin el cap; fa molt que he deixat
De ser un llangardaix. En el nostre reialme
Sempre es posava el sol, però sempre càlid,
Tornava a sortir. I laseva escalfor, m'agradava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada