El matí és blau i
net
I bufa una tímida fredor
primaveral
Delerosament
inquieta per la seva
Partida. El Carrer
Major està desert.
En ell, sols tres
pardalets picant engrunes
Del terra i un moix
negre indiferent a la
Seva presència,
saciat per la caritat d’algú.
Els observo des de
les portes de la meva presó;
Els envejo. Es
veuen més vius que jo. De fet,
He començat a
pensar que he mort; em sento
Pàl·lid i cristal·lí,
i, aleshores, doblen les campanes
Toc de mort, però
el dolor d’un cop traïdorenc
Del fred em
confirma la calidesa de la sang i
M’alegro que les
campanes no interpretin el
Seu lament
Per mi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada