El batec d’una farola

Dormir com el cul i despertar d’hora

M’anestesien com si m’haguera xutat

Alguna cosa.  Després de dinar, surto

A passejar a Xaplin per el terreny de vegetació

Que flanqueja per l’esquerra al poble;

el meu cos es mou per el record del moviment,

les parpelles em pesen, els ulls mig clucs, inflats i envermellits.  

En la volta, recullo un grapat d’espàrecs i

Penso que esnifar espàrecs serà la revolucionària

Droga del futur. Sortim per el cementiri i tornem

A entrar al poble. Xaplin es posa a cagar en un raconet

Verd i, mentre l’espero, m’estalono en una farola.

Hi aferro l’orella i puc escoltar el seu interior. Sento

Els seus batecs elèctrics recorrent tota l’estructura metàl·lica;

La sento viva i, aleshores, dono una ullada al meu voltant

I tot em sembla viu. El cel, el vent, l’aire, el sol, la terra, les pedres,

Les plantes, els insectes, Xaplin, els seus excrements,

les muntanyes, els cotxes, les cases, les escultures de merda

de les rotondes, els morts. Tots els objectes d’aquest vast

univers estan vius. Tot el món està viu

menys jo.