Et demano
disculpes;
No tens cap culpa
Que l’atzar ens
hagi creuat
En un moment de
la meva vida
De guerra contra
el món,
contra la
societat del benestar
i contra mi
mateix.
Menyspreo les
ombres
Que escup el meu
mirall
En reflectir-te,
oblidant
Que tens un
perfil amable,
Amagat sovint en
clarobscurs,
Fràgil i de
flaquesa, que
Ens emparenta amb
la humanitat.
Et demano
disculpes;
No tenies perquè
aparèixer
En aquests versos
i en l’altra
Prosa; al cab i a la fi, no vas fer
Res més que
creure amb l’exactitud
De les teves
matemàtiques,
Sobreviure de la
millor manera possible
Per a que demà no
sigui tan dolent
Com aquest avui.
Serveixi, idò,
aquest senzill
I sincer poema
com a perdó
Per a tot el verí
ruixat contra
Teu, per totes
les vegades
Que continuaré maleint-te
I, sobretot, pels
mal poemes
Que no deixaré
d’escriure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada