windows 95

Xaplin i jo enfilant la recta final
Xaplin rastrejant un cony caní
jo gaurit amb els cascos absort en la seva música
aïllat del món que m'envolta
a dins de l'espesa i blanca boira
quan la meva aura mística perceb alguna cosa
un crit
algú em crida algú em crida
busco el crit
qui em crida?
qui busca al senyorca?
ets tú bon home?
l'ets?
sí sí és ell l'és
m'hi dirigeixo lleument fent-li veure que no sento una merda
amb els cascos posats (passa sovint això, que la gent et parli
amb els cascos posats)
i me'ls acomodo per escoltar la seva bona nova
dic si l'has ensenyat a fer-te la primitiva
com? què? però què m'està dient?
la meva ment processa la frase analitzant
tots els seus sintagmes i complements
processant... processant...
vinga, va. he de dir alguna cosa. he de dir alguna cosa
però les paraules s'entrebanquen entre elles
s'estavellen al terra esmicolant-se
i s'alcen ràpidament descompostes per travessar una minúscula porta oberta
totes alhora
com si es tractés d'una cursa amb premi
com si fossin espermatozòides desitjosos de clavar-se a l'òvul
sí...no...sí...eh...bé
ho... ho... ho he provat però... però... el cabró no em fa cas
je je
je je
conversa liquidada i tots contents
tenc el puto windows 95 instal·lat
al cap