10 excuses de mal pagador

 

Són només dos mesos

com dir-li a qualcú que li resten dos mesos de vida i que patirà dolors insofribles, però que no n’hi ha per tant, que no es preocupi; no es sent res després de mort

 

No és competència nostra

digues-li a Maria Antonieta i al seu cap rodolant per les escales del cadafal, després de tanta festa amb els Strokes; la reialesa francesa en són experts, en competència.

 

Ens manca personal

contracta, idò, personal.

 

No podem ser per tot

contracta, idò, personal

 

La gent ha de viure

la manera de viure d’una determinada gent no exclou els drets dels altres; xuroa la història del cotó a Nord-Amèrica

i

les lleis estan fetes per complir-les; per saber què passa amb la seva absència, mira el darrer capítol de la primera temporada de The Preacher.

 

Han vingut de vacances

la diversió de qualcuns és el mal són d’altres; estar de vacances no exclou l’educació i el respecte

 

No només passa en el municipi; passa a tota l’illa

de burros també n’hi ha per tot

o

podem emprar el que ens deien les nostres mares: si un amic teu es tira d’un pont, tu també t’hi tiraries?

 

No ho podem fer bé per tothom

parafrasejant El conte de la Criada, “però per qualcuns sempre és pitjor”.

 

Són coses d’al·lots; tu també has estat al·lot

sí, també he estat al·lot. Però si hagués cremat una barca, els meus amics es xaparien de riure veient com els meus pares em fiquen les restes del naufragi pel forat del cul: els al·lots són molt capullos; mira qualsevol episodi de South Park

 

Si no t’agrada, vés-te’n.

ca meva és petita, però està situada al carrer més cèntric del poble i potser en podria treure 100 dels grossos. Ara, si ho faig, diga’m, tu,  quin serà el meu gentilici.

 

Elogi del bon dormir

 

Despert en aquest agost,

cruel i despietat, esclau

i covard (seré capaç qualque

dia de rompre les seves cadenes?),

d’aquesta vida, que ja saps...

No hi ha bones notícies:

l’editorial menorquina, la meva

darrera opció de publicar, me

contesta (és d’agrair) que el projecte

editorial està hivernant (la situació

no està per confiar en novel·listes

que es creuen Proust i Bukowski ) i

que bona sort amb la novel·la.

sense amor

                  sense duros

                                       sense publicar

Com és així que hauria de despertar?

Però llegint a Catul, mentre cag,

m’esqueix el cul de riure. Hi ha

qualque poeta en tota la història de la literatura

que hagi començat un poema amb:

vos la ficaré pel cul i per la boca?

Ave, Catul! Poetes del Segle XXI t’admiren.

I a la feina, a cada mos del panet

de tonyina de cabot, faig: umm, que bo... umm, que bo.

I a la caixa del súper som amable

amb els estrangers

(perquè ells són els estrangers i no

noltros). Bon dia tenguis. Que tenguis un bon dia.

I em dic que avui és dia 17

i demà serà dia 18 i en sol demà dia 19. Continua contant.

I sent dir a qualcú que partirà dissabte

o diumenge o dilluns, tan és,  i en escoltar-ho

 tenc un orgasme que és el millor clau de la meva vida

i divendres estaré  enamorat.

Ah! Em sent com si escoltàs el The nigth moves

de Destroyer, cantant jo el seu èpic lalala

final, seguit de l’encara més èpica “notorius lightning”

un raig notori m’envolta. un raig notori m’envolta,

un raig notori m’envolta. I el meu temps com a poeta

vindrà, em crec. Avui, ho crec. I tenc força per continuar

i no claudicar d’aquesta bitzèria amb l’escriptura.

I em sent poderós, potser per la vitamina b12 o pels b-52

tocant el rock de la llagosta. Un poderós deu del llamp

 que invoca Baleària i Rayanair perquè amb la seva melodia

de flauta d’or recullin tot el que han tirat i embruta  la mar.

No he estat encara a Roma, però tots els poemes 

poden avui ja acabar. Com aquest poema que acaba aixines:

 

Què estranya que és la vida. Potser és la tramuntana

que refresca aquest estiu inquisitorial amb la seva trompa

d’elefant. O potser és només cosa de l’edat.

Perquè no hagués dit mai que el fil que separa

l’odi de la felicitat fos una bona dormida.

 

El fat

 

Anit va passar per Fornells un cap de fibló.

Semblava un cap de fibló. No sé què és

un cap de fibló. Deixem-ho amb una tempesta

d’estiu per donar la benvinguda a l’agost.

 

La trepitjada del vent i el crit de la pluja

em van desvetllar. Les tropes d’Anníbal

sobre Roma (o potser va ser el cafè

negre de després de dinar perquè la llet

mata el cafè). Vull dir que passes pena per ca teva;

m’entra aigua per tot. O potser sols era que tenia

un poc de por. Ja saps: som un covard i fuj

 del dolor. Però tota tempesta escampa ( a no ser

que sigui una tempesta per aniquilar la humanitat).

Així que després de contemplar el darrer llamp i

la darrera gota d’aigua, vaig tornar al llit;

la invocació de la son estava anit escrita en sànscrit.

 

Intentant recordar com es fa açò de dormir,

no sé com és, vaig pensar amb mo mare

(després de 22 anys encara pens en tu, mo mare).

Pensava en que jo som fill de na Sita,

com si ella fos un personatge llegendari

recitat en centenars de poemes indis.

I com a fill d’ella que som estava destinat

a grans gestes. Defineix tu mateix grans gestes:

travessar oceans? em mareig. Escalar muntanyes?

tenc vertigen. Trobar la flor romanial? a dures penes

sé distingir la camamil·la. Assolir la il·luminació? la llum

em cega. Buda amb raybans. No. L’única possibilitat

real que se m’acudia era açò: l’escriptura.

Però és agost i estic un poc desanimat

           ....( és el meu estat perpetu?)...

Ningú vol comprar la novel·la ni aquests versos;

el rebuig és esgotador i ja saps que jo tenc mans

de pianista. És cert que hauria de fer més

per part meva i no deixar-ho quasi tot en mans d’altres

(aquest vers és per agrair-te, amic, en jo la teva fe).

 Però som un mal venedor.

—Al Mercadona ho trobes més barat—dic.

 

La cosa és que estic cansat d’intentar assolir l’horitzó

de la publicació i potser m’hauria de conformar

en demanar sols lluna i flors. Escriure només

pel plaer d’escriure. Com Salinger. Però és que ell

va escriure una de les novel·les de referència

de la història de la literatura contemporània.

I a  jo em falta intel·ligència per escriure i el talent

me’l menj (ahir me vaig embalar seguides

dues panteres roses). Tenc la sensació que mai

ho aconseguiré. Seré ignot  la resta de la vida.

—Que afortunat. No ets valorat en la teva pròpia època—

diu Phoebe en un episodi de Friends.

—No és agradable ser un pintor maleït—

replica Maurice Utrillo. No. No és agradable

que no se’t valori el que crees. I estic cansat.

No tenc la força ni l’enteresa per continuar.

Quin sentit té tot açò? Així que potser

he errat el tir. Potser la meva gran gesta no sigui més

que la més simple i aterradora

               existència,

       com la de tots noltros,

i no mos queda més que seguir.