Despert en aquest agost,
cruel i despietat, esclau
i covard (seré capaç qualque
dia de rompre les seves
cadenes?),
d’aquesta vida, que ja saps...
No hi ha bones notícies:
l’editorial menorquina, la meva
darrera opció de publicar, me
contesta (és d’agrair) que el
projecte
editorial està hivernant (la
situació
no està per confiar en
novel·listes
que es creuen Proust i Bukowski )
i
que bona sort amb la novel·la.
sense amor
sense duros
sense publicar
Com és així que hauria de
despertar?
Però llegint a Catul, mentre cag,
m’esqueix el cul de riure. Hi ha
qualque poeta en tota la història
de la literatura
que hagi començat un poema amb:
vos la ficaré pel cul i per la
boca?
Ave, Catul! Poetes del Segle XXI
t’admiren.
I a la feina, a cada mos del
panet
de tonyina de cabot, faig: umm,
que bo... umm, que bo.
I a la caixa del súper som amable
amb els estrangers
(perquè ells són els estrangers i
no
noltros). Bon dia tenguis. Que
tenguis un bon dia.
I em dic que avui és dia 17
i demà serà dia 18 i en sol demà dia
19. Continua contant.
I sent dir a qualcú que partirà
dissabte
o diumenge o dilluns, tan és, i en escoltar-ho
tenc un orgasme que és el millor clau de la
meva vida
i divendres estaré enamorat.
Ah! Em sent com si escoltàs el
The nigth moves
de Destroyer, cantant jo el seu
èpic lalala
final, seguit de l’encara més
èpica “notorius lightning”
un raig notori m’envolta. un raig notori m’envolta,
un raig notori m’envolta. I el meu temps com a poeta
vindrà, em crec. Avui, ho crec. I
tenc força per continuar
i no claudicar d’aquesta bitzèria
amb l’escriptura.
I em sent poderós, potser per la
vitamina b12 o pels b-52
tocant el rock de la llagosta. Un
poderós deu del llamp
que invoca Baleària i Rayanair perquè amb la
seva melodia
de flauta d’or recullin tot el
que han tirat i embruta la mar.
No he estat encara a Roma, però tots els poemes
poden avui ja acabar. Com aquest poema que acaba aixines:
Què estranya que és la vida. Potser
és la tramuntana
que refresca aquest estiu inquisitorial
amb la seva trompa
d’elefant. O potser és només cosa
de l’edat.
Perquè no hagués dit mai que el
fil que separa
l’odi de la felicitat fos una
bona dormida.
