dimarts, 24 d’agost del 2021

Elogi del bon dormir

 

Despert en aquest agost,

cruel i despietat, esclau

i covard (seré capaç qualque

dia de rompre les seves cadenes?),

d’aquesta vida, que ja saps...

No hi ha bones notícies:

l’editorial menorquina, la meva

darrera opció de publicar, me

contesta (és d’agrair) que el projecte

editorial està hivernant (la situació

no està per confiar en novel·listes

que es creuen Proust i Bukowski ) i

que bona sort amb la novel·la.

sense amor

                  sense duros

                                       sense publicar

Com és així que hauria de despertar?

Però llegint a Catul, mentre cag,

m’esqueix el cul de riure. Hi ha

qualque poeta en tota la història de la literatura

que hagi començat un poema amb:

vos la ficaré pel cul i per la boca?

Ave, Catul! Poetes del Segle XXI t’admiren.

I a la feina, a cada mos del panet

de tonyina de cabot, faig: umm, que bo... umm, que bo.

I a la caixa del súper som amable

amb els estrangers

(perquè ells són els estrangers i no

noltros). Bon dia tenguis. Que tenguis un bon dia.

I em dic que avui és dia 17

i demà serà dia 18 i en sol demà dia 19. Continua contant.

I sent dir a qualcú que partirà dissabte

o diumenge o dilluns, tan és,  i en escoltar-ho

 tenc un orgasme que és el millor clau de la meva vida

i divendres estaré  enamorat.

Ah! Em sent com si escoltàs el The nigth moves

de Destroyer, cantant jo el seu èpic lalala

final, seguit de l’encara més èpica “notorius lightning”

un raig notori m’envolta. un raig notori m’envolta,

un raig notori m’envolta. I el meu temps com a poeta

vindrà, em crec. Avui, ho crec. I tenc força per continuar

i no claudicar d’aquesta bitzèria amb l’escriptura.

I em sent poderós, potser per la vitamina b12 o pels b-52

tocant el rock de la llagosta. Un poderós deu del llamp

 que invoca Baleària i Rayanair perquè amb la seva melodia

de flauta d’or recullin tot el que han tirat i embruta  la mar.

No he estat encara a Roma, però tots els poemes 

poden avui ja acabar. Com aquest poema que acaba aixines:

 

Què estranya que és la vida. Potser és la tramuntana

que refresca aquest estiu inquisitorial amb la seva trompa

d’elefant. O potser és només cosa de l’edat.

Perquè no hagués dit mai que el fil que separa

l’odi de la felicitat fos una bona dormida.

 


dimecres, 19 de maig del 2021

La pregunta que mai m’he fet

 

No sé què preguntar

a l’entrevista o en la reunió o

en la conversa.

Me qued callat,

sense paraules;

som una absència.

Som la síndrome del membre

amputat. O potser a la inversa,

una extremitat que s’hauria d’arranar.

Les meves extremitats pertanyen ara a

 Umma Thurman en xandall groc.

I si la vida és una recerca constant

d’una resposta,

com és que res deman?

Com és que costa tan fer-se preguntes?

Diré que la por. Por a que la resposta

que trobem sigui un monstre creat i desfigurat

per les nostres pròpies mans

o

por a que la resposta mos obligui

a replantejar tota la nostra vida,

com si es revelessin les mentides

d’una religió.

I tot i així, no podem deixar de fer-mos

preguntes perquè sense preguntes

la novel·la no avançaria. Trobarà

el protagonista qualque forma de comunicació

en el seu aïllament? És aquesta la pregunta

adequada? Les germanes me diuen

que quan camin els turmells cauen cap

a l’interior, com el xoc de dues plaques tectòniques

que fan créixer muntanyes als garrons.

M’atur per contemplar la trepitjada

i comprovar aquesta anomalia de la passa.

Completament m’he aturat. Si vols continuar

fes-te una pregunta. Vindrien tot seguit la tipicitat del

sentit, l’existència, la destinació... Però triaré aquesta:

Quina responsabilitat tenc envers... qualsevol cosa?

Jo mateix, el meu cos, els altres, la família, l’amistat, l’amor, la llengua,

Menorca, l’escriptura, la vida... Sí. M’he aturat;

el camí està ple de processionària.

Quan vaig deixar de caminar? O és que no he

caminat mai? Sa Nitja està a dues hores de Fornells

a peu i les cames em dolen. No he sabut caminar

mai: és aquest el motiu de la meva derrota.

I tot i així, hi ha encara

qualcú que m’estima; l’amor és inescrutable Déu.

Perdona’m, amor meu. Perdonau-me, tots.

Hi ha serps al viarany que me paralitzen i

per no passar per ell, don mitja volta. 

M’agradaria dir-te que em convertiré en

iconoclasta i que tot serà daurat amb pa d’or. Voldria

besar-te en un quadre de Klimt. Però som home

i no puc veure el rostre de Déu. No hi ha

metamorfosis a no ser que sigui en panera.

Bé. No sé. M’agradaria creure que puc arrabassar-me

aquesta tempesta perpètua, construir una arca

que navegui quaranta dies i quaranta nits

fins terra ferma i plantar ullastres per fer oli,

aprendre a tocar el piano i saldar el deute

amb l’Univers. Ser un altre. Ser valent per

fer el que s’ha de fer. Sí. És açò el tretzè treball

i no som la meitat d’un déu ni un heroi.

Ni tan sols som l’ombra del qui vaig ser

si és que hi ha ombra de qualcú. Però

no te preocupis: he encarregat “El poema

de Gilgamesh” i estic acabant aquest poema;

demà i durant quaranta dies i quaranta nits,

un altre

            en començaré.