He
oblidat ja els cossos i la pell i la
sang
i els
calfreds i la suor i el gust i les olors (açò darrer
potser a
causa del tabac). I tot i així dic no, com qui
tira al
carrer un xiclet de maduixa encara
amb el
cor bategant, que s’aferrarà després
de
qualcú a la sola de la sabata.
—Com és?
Qui refusa el tron de Ponent?
Qui pot
negar tres vegades Déu? Qui rebutja
la Novia
d’Algendar? Idò, seràs tota la vida pobra.
—Perquè
vull ser lliure sols sent cendra— mentesc,
amb
aquesta veritat de Pizarnik. Perquè la veritat és el poema,
aquest
poema que escric i que diu que som els constructors
de
nosaltres mateixos i que ara que jo no som més que
fragments,
tal quantitat de fragments que m’esquincen
i em
dessagnen i em desganen, me n’he adonat que mai
he alçat
cap Far d’Alexandria ni cap Castell de Fornells ni
cap
Torre de Babel (de totes maneres no hi ha portes
per
entrar a Déu). Ni tan sols un innocent
castell d’arena
a la
platja de Cavalleria. O aquests poemes, que escric
caminant
per un sender de fil de pescar cabots, dividint
un
abisme en dues mitats a les quals no faig més que
caure i
caure. I caic, ardent, alegre. Però com ser constructor si
fins i
tot un martell em crema a la mà i esborra el seu
significat?
Com ser-ho si sempre vaig tenir dificultats
per
llegir la planta d’una catedral gòtica? Com fer-me
si les
pors fan cridar el silenci? Així que potser no he mentit
quan he
dit allò de la llibertat de ser sols cendra.
No. No
he mentit. I sols te deman que em deixis ara,
per una
estoneta, ser aquesta cendra.
Perquè
no esper ningú; simplement vull estar aquí.
I
potser
qualque dia sabré entendre la tramuntana i
llavors li
faré modelar d’aquestes cendres
flors
que floreixeran a les mans.
