Tòpics

I

Dissabte de Sant Antoni.

Capvespre

És hora d'alimentar

el tòpic

del poeta

bebebor.

II

Dissabte de Sant Antoni

Nit.

És hora d'alimentar

el tòpic

del poeta

solitari

Un poema espontani i escatològic sobre la pudor de la merda, per no deixar d’escriure

Hi ha paper higiènic perfumat al bany de la feina.

—Me demanen paper higiènic perfumat. Encomana’l— em va dir.

Quan ho vaig sentir vaig pensar que era el millor

acudit del món, a l’alçada de l’acudit assassí o de guerra

dels Monty Python o els del meu vell.

“Supos que hi ha gent que no li agrada sentir

la pudor de la seva merda”

Em torc el cul amb aquest nou paper higiènic perfumat

i me l’atrac al nas. Ensum. Quasi com si em fes una retxa...

Per molta colònia que s’hi ruixi,

la merda

sempre pudirà

 a merda

Coses d'instagram: la foto d'Allen Ginsberg

Ginsberg està en ballador devora la Fernanda

Pivano, la seva traductora italiana (desconec on està

presa la foto, potser a la cala dels turcs o a Coney

Island o a Pregonda (molaria que el poeta hagués

visitat Menorca) ) En mirar la fotografia em dic

que m’assembl al guru dels beats, potser per la barba.

—Retalla’t la barba, fes el favor— m’ha dit son pare

de l’Arturo aquest matí d’aquella època.

Record que vaig dir que mai més em tallaria els pèls del cap.

Potser també per la panxa, encara que diria que jo estic

més gras i mentre la seva és de poeta consagrat,

 la meva és d’ex-fumador i d’addicte a la sucre

(mentre escric aquest poema menj regalènsies blanques

amb l’interior vermell: és açò una endevinalla?).

Però no vulguis semblar-te a l’aparença d’algú; és massa

cavernosament senzill, com dibuixar el contorn d’una mà

a sobre d’una fulla en blanc. Una vegada vaig dir que voldria

ser beat (nota per al poeta: continuar amb el projecte “Avui”).

El jazz, el desig de vida, la velocitat... Seria polit semblar-se

a la poesia de Ginsberg, si més no a la potència, l’exuberància,

el misticisme al·lucinogen de l’Udol. No sé. Podria escriure

“He vist els millors anys lliures d’aquest país destruïts

per la corrupció de l’home” alguna cosa així i continuar el poema.

Però m’estim més escriure que fa dos mesos que no fum

un puto cigar i que tot i així vaig amb regularitat a cagar.

De totes maneres, no crec que sigui mai un poeta consagrat.

 El Harry Potter ha guanyat un premi literari; estic content per ell.  

M’agradaria guanyar-ne qualcun, més que res pels duros

(perquè no tenc ni per paper de vàter). Però què hi farem.

Tot i ser una mica iconoclasta, al manco la mar és a qui

 devora i puc fotografiar-m’hi tantes vegades com em deixi

la tramuntana.

La mosca agonitzant

Hi ha una mosca aferrada a la paret

de la cuina. Una mosca grossa i gruixada,

 d’aquestes que dius: segur que menja merda.

Acab de posar un parell de llesques de pa

de motlle a la torradora i tenc la bossa, encara

amb 4 o 5 llesques, a la mà; com si fos un calcetí

ple de feixos de bitllets de cinc cents, estamp

la bossa contra la mosca; el seu cos cau

esmicolat a sobre del marbre i deix la pasterada

 a l’espera de ser devorat per voltors negres gegants

com en alguna religió antiga monoteista.

L’escala és d’1:10.000 o potser és 1:10 o etc.

No sé. No sé res de números. El que sé és que

els voltors s’han convertit en formigues que

es cruspeixen el cos espasmòdic de la mosca

lentament fins fer-lo desaparèixer.

Sóc dèbil, groc o de vegades blau, potser marí, però m’estimo més el cel perquè és més expansiu, com l’univers: la renovació

Se li omple la boca amb una xifra

astronòmica, impossible de rebutjar

i, malgrat només haver sentit una mentida

rere una altra durant tots aquests putos

estius, se m’omple la boca de sabonera

pensant amb el que podria fer amb tots

aquests duros (perquè és fàcil  seguir

els excrements daurats de la mentida).

Fa segles que la ment viatja mentre el cos

roman presoner entre quatre parets. M’havia dit:

 és hora que el cos es reuneixi amb la ment. Però

han estat uns segons o potser minuts o hores

o dies, dolorosos, sagnants, cruels, en els que

no m’han importat una puta merda continuar

en aquesta dualitat separada per temps i espai

tan extrems. Mecagundena!. És tot tan volàtil,

tan eteri, tan dèbil, com si un escuradents

fos el contrafort d’una catedral gòtica. Així que

diré que m’agradaria que m’escrivissis un poema

dient-me que un dia em vas estimar, sols un dia

em bastaria, perquè l’amor no necessita més que

 un dia per ser real. Però entenc que en el teu cor

hi ha ara finques dretes i, per tant, jo no sóc més

que un record que es pot manipular com vulguis

(vaig ser o no vaig ser). Tots aquests versos

poder ser substituïts per aquest:

m’estic morint per fumar un puto cigar.

Dies assenyalats

Dinar avui a Sa Nitja, dimecres de concerts, diumenge de Sant Martí, les festes de Sant Antoni...

Espero aquests dies

com un al·lotet el dia de Reis.

Com si la seva arribada, tenir-los

posseir-los, ser-hi, experimentar-los

em servís per dir-me que tots

els errors comesos no són per tant

i que, si em deixo, puc continuar

amb la vida... fins que em canso

de jugar amb el dia i el llenço

per darrera l’espatlla, per caure

amb els altres dies. I llavors sols

cal esperar, amb els esperits dels

cent mil errors omplint la casa, un

altre dia assenyat per creure que

no he fet tan malament.