Buko cridava sovint que era el
millor poeta de la seva generació.
“Estàs boig” replicava el seu
interlocutor, generalment femení.
“Potser” responia llavors
borratxo el poeta, “però si jo no m’ho crec
Ningú s’ho creurà”.
M’agradaria cridar que sóc el
millor poeta de la meva generació,
Però si crido la gola se m’irrita
i no estic tan boig ni sóc tan borratxo
Com el Salvador.
Em conform amb ser un bon poeta
que menteix amb sinceritat.
Malauradament, pateixo freqüents
crisis de fe
En la meva capacitat com a
creador. Sóc fàcil d’ensorrar.
Com un castell d’arena en una
platja el 12 d’agost.
Per exemple, amb la darrera
revisió de les cinc pàgines
De la novel·la que vull escriure
que vaig lliurar. El mestro
Va començar a posar-hi pegues.
Que si em ficava massa
En el cap del narrador, que si
era massa estàtic, que havia
De fer més esment en el
conflicte.
Algú cridà: “Tronc va!”
Hauria de replantejar tota la
novel·la, crear una trama complexa
Com la majoria de companys de
Novel·la I o simplement
Deixar-ho córrer.
Si, tio. Deixa-ho córrer. No serveixes
per això.
Eren més de les 4 de la matinada
quan vaig aconseguir
Tancar el dia. Bé, feia molta
calor al dormitori, estava suant
Com
un cuiner de carn enmig del desert i havia un mosquit
fill
de puta que ambicionava xuclar-me la sang abans de morir.
Però
diria que vaig haver de mester 100 pàgines de “L’home-llop”
De
Boris Vian per arrossegar la mediocritat que sentia fora del llit.
M’estava
fumant un cigar en una de les tedioses tardes de la feina
I
per passar l’estona estava mirant l’instagram al telèfon mòbil.
Vaig
entrar al meu perfil; hi ha un enllaç directe al blog i no sé
Perquè
vaig clicar a sobre. No sé. Per passar una estona, per fer-me
L’interessant
enmig del carrer Major o per confirmar la meva
Inutilitat
com a poeta. Llavors, vaig llegir un dels darrers poemes
Que
hi havia escrit. Era un d’aquests poemes meus tristos,
D’aquells que tot és una merda i que no sé que
cony hi faig
Jo
en aquesta merda de món. I en acabar em vaig descobrir
Amb
un mig somriure de satisfacció i vaig pensar
Que
era un bon poema.
Joder!
Què dur és resistir.
