És tot silenci.
De fet, és el mateix a les 12 del migdia
O a les cinc del capvespre.
Però a aquesta
Hora, on tothom ja ha follat i dorm,
Al manco ens arriba la remor de la mar
Com a música per aeroports. Si fóssim
A la ciutat, al poema, no podríem
Passejar lliures o amb els pantalons
Abaixats per airejar un poquet el pardalet.
I, sí, la ciutat és el poema. A la ciutat
Plou sobre gent que empren cartons
Com a mantes o sobre borratxos
Que són apallissats cada nit o sobre
Velles que venen el seu cos per 20 pavos.
Potser pel fred que
pela el meu rostre
O pel bòtil de vi negre que ens hem empassat
Al sopar, però me la sua no ser al poema.
Perquè Xaplin cagant-se davant l’Ajuntament
Al carrer de les Escoles també és un poema
Que recullo al vol amb una bossa per merda
de cans. I continuem cap al Castell i em meravella
que pràcticament no hi hagi vent i que la tramuntana
dormi com un drac sobre milions de monedes d’or
en un palau excavat a l’interior d’una muntanya
és també un poema. I comença a ploviscar
sobre les nostres llàgrimes i marxem cap a casa
per anar a dormir. I el llit estarà glaçat i buit
i encara que ella n’enyora un altre, tu ets el poema,
jo l’enyoraré moltíssim
fins al punt de desitjar
deixar d’escriure aquests poemes. Però m’esperen
les paraules escrites de la dama de Formentera
i això és altre poema collonut. I, sí, el llit sembla
una barra de gel de Menorca gel societat limitada,
però el Xaps ha decidit acompanyar-me aquesta
nit (potser per què l’he abandonat més hores del
normal?) i se’m fica davall les mantes i això dóna
també per uns versos. I després d’uns capítols
el dia acaba, mentre la nit, a fora, continua solitària
als carrers. M’adormo, fins demà, sabent que
despertaré en aquest poema. Potser és per la humitat
que exsuden les parets o pel bòtil de vi negre
que ens hem empassat al sopar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada