Preguntes construïnt la Torre de Babel

A la plaça hi ha ballades i el patge

Reial i els amics amb els fills.

Em dic d’anar-hi, que en acabar

Els temps dels nanos farem un parell

De canyes (malgrat estar jo medicat)

I rallarem de la futilitat de l’existència

I de tetes i culs. Així que em cargolo

Un cigar i m’hi dirigeixo. I en ser

Al centre del poble, busco un raconet

Apartat i observo els amics amb els fills.

I estic content de veure’ls acompanyar

Els fills a entregar la carta al patge i

Que la plaça estigui plena de vida i...

Em pregunto per què he baixat, què

Hi faig aquí, en aquest lloc, en aquest

Centre, perquè està clar que no pinto

Plàtans ni maniquins ni trens a la llunyania.

Jo no pertany a aquest lloc ni a aquest

Moment, al que segueix, quin és el meu

Lloc? Creia que la resposta era senzilla:

El meu lloc era al teu costat. Però estava

Equivocat.  Així que hauré de buscar un

Altre lloc. Però buscar implica moure’s

I sóc vell i no tenc ni cames ni cap i el refredat

I el tabac m’ofega. I dono una calada al cigar

I em quedo sense respiració i la ment

(perquè no tenc cap) s’eleva i veig que, potser

M’estic equivocant altre cop (perquè la vida

És una successió d’equivocacions) i no es tracta

De buscar sinó de construir el teu lloc, al que

Segueix: i com construeixo el meu lloc? Ma

Mare partí i mon pare, el constructor, mai

Volgué que el seu fill, el seu mascle, seguís

Les seves passes. Una casa sempre es construeix

Des de la baix, deia el professor de matemàtiques.

I potser és això el que estic fent, construir la

Base d’alguna cosa amb versos, sol,  a casa,

Davant l’ordinador, amb Xaplin dormint al sofà,

Amb l’estufa encesa i amb les tortugues ninja

De fons.  El que ens condueix la darrera pregunta:

Quan de temps em durà construir el meu lloc?

Potser no el vegi acabat mai. Potser Déu em castigui

Per tal ofensa, potser em mori enmig del desert

Abans de trobar la terra promesa o potser

Synecdoche, New York, de Charlie Kaufman

Fent apologia de l'alcohol o potser d'una altra cosa

I anem a una nova sala de concerts

Que s’inaugura aquest o aquell vespre

Enmig de naus industrials que són

Gegants de vent contra els que

Envestir, més enfora que la meva fi

Del món. Estic a la fi del món.

I el grup que toca està bé, són bons

Músics i tot això, però no me diuen

Res; no prenen cap tipus de risc.

I tot i així, ens prenem dues Alhambres

Que s’acumulen a les canyes del sopar.

I quan acaba el concert, conduïm cap

A un bar del centre de l’illa i demano

Una mitjana més. I sé el que això

Significa. Ho he escrit centenars

De vegades. Demà... Demà despertaré

A l’infern que hauré d’apagar amb

Ibuprofens i me cagaré amb Déu i sa mare.

Però en aquestes horetes d’escoltar música,

De deglutir llúpols i xerrar del temps i de les

Misèries, he oblidat els monstres que

M’envolten i em corquen, que el cap és una

Baldufa, que visc a la fi del món, la meva inutilitat

social, la necessitat d’entrenar la valentia

I a tu.  I cremar a l’infern ja no és tan

 Deliciosament solitari.

Fent la vida menys dolorosa o simplement fent el tonto

És un dia gris i fred i de fotuda tramuntana

Travessant Stalingrad el 1942.

—Feia molt que teníem una tramuntana

D’aquestes— diu el Joan.

— Les havia oblidades— responc jo,

Passejant amb pijama pel carrer.

Sí. És un dia per tancar-se en clau a casa,

Mirant la televisió, amb el foc de l’estufa

Crepitant alegre i festiu.

Així que em poso a escriure unes línies

De la novel·la i llavors reviso antics poemes

Perduts en projectes oblidats. I collons,

Amb aquests poemes.  Tan durs, tan crus,

Tan cruels,  tanta mala llet, tanta ira. Ja no

sóc tan dur, ni tan cru, ni tan cruel, ni tenc tanta

mala llet ni tanta ira. Potser m’estic tornant més

savi o simplement és el cansament de la vida.

Sigui el que sigui, la revisió d’aquests projectes

Abandonats i arraconats i empolsinats

Em retorna algun tipus de fe i estic tan

Animat que engego el Here are The Sonics

I el ritme endimoniat i salvatge del rock

Em posseeix i fa que m’aixequi de la cadira

I que em posi a improvisar passos d’algun ball

Prohibit per incitar a l’obscenitat l’octubre de

1957, davant la mirada incrèdula i atònita de Xaplin,

Sota un turó de mantes, expressió que diu: “Tio, estàs

Loco” i que fa que em rompi el cul de riure.

Un segons. Uns escassos segons com un xut

D’heroïna. Uns insuficients segons que, encara

Que no han estat més que fer el tonto, he

Sentit que la vida era menys dolorosa.

Menjant un kinder delice a l'aparcament del Diskont

Els arbres de l’aparcament semblen mans

Sostenint estrelles a través del parabrises

 del cotxe, romput pel polsim de la pluja;

a les meves mans, en canvi, un Kinder Delice.

No me l’hauria de menjar. No he perdut

Ni un fotut gram des de l’estiu i se m’ha

Esquerdat un queixal que brama per sucre.

Però hi ha tantes coses que no hauríem de fer.

Fumar (he avançat una cama, però l’he

Enretirada de seguida), beure, tenir por,

Somiar, preocupar-nos per tonteries,

Odiar, sentir dolor, enamorar-se, estimar.

Sentir.  Potser hauríem d’abandonar la nostra

 Humanitat i deixar pas als nostres instints animals.

Ser animals que actuen pel que són...

Joder. Que bo que està. El devoro amb tres

Mossos i quan la sucre ja ha penetrat

Per tot el cos, per les artèries i pel queixal,

Me n’adono que no dic més que putes tonteries;

Si sóc un animal no faig més que udolar a les estrelles.

Engego el cotxe i torno a la soledat de casa.

La renou callada

I agafo la guitarra i em poso

A cantar les dues úniques cançons

Que he aconseguit clavar al cervell

I, quan de la meva boca bruta i seca

i marcida en surten els primers versos,

Xaplin, jaient al sofà, fuig.

Quin cabró. Fa sempre el mateix.

Que el teu propi ca no vulgui

Sentir-te cantar laments ha de

Significar alguna cosa. Alguna

Cosa com que pertanys a la gent

Que es flipa, que somies horitzons,

Que no has dormit mai en un llit

De pues, que ja no ets l’àngel que

Havia de cantar a les noces de la

Teva germana, que t’han baixat, no

Gaire, els ous, que no ets més que

Renou. No hi ha res més que renou

Que no es sent.

Maneres de combatre la tristesa: dosi de Pantera Rosa

Ah! La tristesa. La fotuda tristesa.

Incapaç de resistir els assalts de

La vida, em veig arraconat a la

Cantonada del quadrilàter,  les ferides

Vessant, les extremitats atretes per

La gravetat, vençut. I, sí, collons!

Estic trist. Així que decideixo

Anar al supermercat a comprar

Quatre xorrades (serà perquè

El capvespre està entrant i no

Em vull enfrontar a la casa buida?)

I, de pas, comprar també silicona

Per segellar les esquerdes que deixen

Passar el fred (fica-te-la pel cul, a veure

Si així no surt ja més merda). I quan estic

Assegut al cotxe,  trec, de la bossa

De l’Eroski, una Pantera Rosa. L’agafo

Delicadament amb els palmells de les mans

I me la quedo mirant com si estigués

Contemplant un lingot d’or i seguidament crido:

“Ue, ue, ue ,ue, ue, ue, ue” com una colla

D’homes burros encoratjant a l’amic

Subnormal, amb dèficit d’atenció, perquè

Es begui una litrona d’un glop. M’injecto la pantera

Amb tres queixalades i deixo que la substància

Penetri fins tocar l’ànima. Un segons. Sols

Uns fotuts segons. I quan tot ja ha acabat,

La tristesa no ha marxat, la molt cabrona,

I estic més a prop de la diabetis hereditària

I de morir gras i pobre.  Miro per la finestra

Del cotxe;  penso en anar a comprar-ne més.

El gènere humà

M’enfonso

Sóc engolit per la Boca de l’Infern.

Però aquesta vegada, em

Submergeixo més i més i més.

A tal profunditat que crec

Impossible escalar el pendent.

Ni tan sols el temps...

Ni tan sols el temps...

Recullo una merda del Xaps

Amb una de les bosses que regala

L’Ajuntament i penso en els amics

Preguntant-me com ho feren ells.

Com ho feren? Però això és com

Comparar ous amb caragols.

Ells mai es trobaren en aquest costat

Fosc de la vida, mai rendiren les armes,

En una guerra sempre hi ha d’haver

Un vencedor. El cap mirant al cel, 

el tors esculpit, els braços en gerra, 

mentre Eisenstein  els filma 

en un contrapicat quasi expressionista.

Els homes.

I m’enfonso i ni tan sols el temps

Ni tan sols el temps... i si tenc fava

Per què no sóc un home? Per què

Sempre sóc el perdedor, el fracassat,

El vençut? En una guerra sempre 

hi ha d'haver un vençut.

Estic cansat. La mar és tancada.

Encara queden uns mesos per obrir-se

 (a la novel·la ja és gener). Quan passi

 el temps (però ni tan sols el temps) embarcaré

en el vaixell dels bojos i navegarem

a la recerca d’algú que ens sàpiga contestar

A quin gènere pertanyem. Nosaltres,

els perdedors, els fracassats, els vençuts.

Deien

Deien que m’estimaven. M’estimaven

Com es segueix a un profeta, a un revolucionari,

A una gran intel·ligència, a una figura històrica,

A una personalitat indomable,  a un fora de la llei,

A un home. A jo, que no faig l’alçada ni d’un ca

Ajagut, que no sóc guapo, ni tenc duros,

Que la tenc petita, que ploro, que tenc sentiments,

Que escric poesia, que no sóc un home. A jo,

Que l’únic que les hi podia oferir era un sostre

O conduir el cotxe. En alguna ocasió, les hi vaig

Demanar per què m’estimaven. No recordo si

em van contestar o sortiren del pas amb alguna

 frase com “tens moltes coses a oferir”. Quines?

I no obstant, deien que m’estimaven.

Passà el temps, aquest fotut temps, i

Em deixaren d’estimar. Puc entendre que

No és fàcil conviure amb mi, que sóc còmode,

De vegades condescendent, que me falta

Empenta, una bona hòstia, que no he superat

Traumes, que no puc canviar (es pot canviar?),

Que escric poesia, que no sóc un home. Però

No pot ser sols això. Hi ha d’haver alguna cosa

Més.  Què feu que deixaren d’estimar-me?

Ha quedat clar que no sóc un heroi: per tant

Sóc el vilà de la història i potser, el meu superpoder

Sigui nodrir-me de l’amor fins exhaurir l’hoste,

Succionar l’ ànima fins convertir la persona

En sols un penjoll de carn, alimentar-me de 

Energia que provoca la felicitat  fins fer-la ombra. 

Un quist que s’ha d’extirpar, un error de programació,

Un silenci que s’ha de rompre.

O simplement, és tot una mentida.

31 d'octubre

M’havien atorgat la condicional; era un home lliure.

Si més no, tant lliure com la mar em permetés.

Me rondava la por nocturna de ser un personatge de les novel·les

De Bunker, incapaç d’abandonar la comoditat

Del seu món i amb la garjola sotjant en les ombres.

Però no volia pensar en això. La mar s’obria en la

Imaginació: poemes, la novel·la, un guió cinematogràfic,

Els projectes fotogràfics (el del ca semi-enterrat

I els retrats de polaroids; coneixia gent que em podria

Ajudar), provar de compondre cançons; per què no?

No deia que era un bon moment pels músics de l’illa?

A la merda no tenir veu i no saber tocar (hauria de comprar

 la guitarra, emperò), provar amb la pintura (hauria

de comprar el material. Collons. Potser caldrà atracar

un banc).  Ah! La llibertat és tan creativa. Mil possibilitats

i sols calia collir-les del pomer. Però alguna cosa no anava

bé. Caminava pels carrers arrossegant les cames i

amb el cap mirant les sabates, amb les soles tan gastades

que els peus estaven xops. No podia dir a ningú “Ei, polida.

Mira qui ha portat unes cerveses a casa”. La casa era

Buida. Vaig sentir els ulls vessar així que em vaig posar

A fer coses, granar, estendre roba, tapiar amb silicona

Els nius de les paneres, endreçar el menjador... i mentre

Rentava els plats em vaig descobrir taral·lejant l’hakuna

Matata. Com havia anat a parar aquella cançó als meus

Llavis? El cert és que les llàgrimes retrocediren. Vaig

Agrair al cos que intentés mitigar els erros, la culpa, el dolor,

Però què vols que te digui, no tenia gens de ganes

De matar lleons.  

Tall en el suministrament elèctric de l'illa

M’estir al sofà i mir de tancar els ulls,

Però Xaplin prest arriba i demana el seu

Lloc. És un nou sofà  vell i els dos no

hi cabem estirats, així que m’assec.

Escolt com plou. La pluja dirà el meu

Nom? Em recorda a mon pare. És un poc

Dolorós. Era un home molt xistós, però

no sé si l’enyor. Si més no, no com a ma mare.

Com puc, em cargol un cigar; a cada pipada

Apareix la realitat per, seguidament, desaparèixer.

Jug amb la burilla i ball amb ella en la foscor

Creant un nou llenguatge; no sé què escric.

M’arrabass pèls de la barba i els crem amb el cigar

Fissssssss, com un mosquit, com el fotut mosquit

Que toca els collons. Per què hi ha encara mosquits?

Pens.

Que no podré acabar l’escena que estava escrivint

De la novel·la i que hauré d’entregar-la inacabada.

En que no sé si seré capaç d’escriure una segona

Novel·la, en el poema que es demana per què existeixen

Tants i tants poetes que vull descobrir i en aquell

Altre que diu que em puc donar per satisfet i que fins

Aquí hem arribat i en tu. Tu ets el poema. Que estaràs

Fent? Tindran por les cusses de la foscor? Confess

Que tenc por que m’hagis substituït per un altre.

Potser és per l’obscuritat, vertadera obscuritat,

L’obscuritat d’una cova profunda. M’aixoplug

Sota la manta pensant que no ho has fet perquè

Si és així, vol dir que no he deixat la més mínima

Petjada en el teu cor i que no sóc més que unes

Velles sabates incòmodes que s’obliden en una

Ombra, una bossa de fems que es tanca i es llença.

Perdona’m. Tens tot el dret a refer la teva vida,

 però poca cosa es pot fer en aquesta foscor més

 que pensar i pensar i pensar. I pens en aquests 12

nois tailandesos que es passaren nou dies atrapats

 en una cova. Ells també deurien pensar.

Han arribat les 22:00 i estic cansat de fer passar

La foscor. Me n’aniré al llit i miraré de ser

Més foscor fins que torni la llum. De totes

Maneres, no hi haurà cap diferència