Preguntes construïnt la Torre de Babel

A la plaça hi ha ballades i el patge

Reial i els amics amb els fills.

Em dic d’anar-hi, que en acabar

Els temps dels nanos farem un parell

De canyes (malgrat estar jo medicat)

I rallarem de la futilitat de l’existència

I de tetes i culs. Així que em cargolo

Un cigar i m’hi dirigeixo. I en ser

Al centre del poble, busco un raconet

Apartat i observo els amics amb els fills.

I estic content de veure’ls acompanyar

Els fills a entregar la carta al patge i

Que la plaça estigui plena de vida i...

Em pregunto per què he baixat, què

Hi faig aquí, en aquest lloc, en aquest

Centre, perquè està clar que no pinto

Plàtans ni maniquins ni trens a la llunyania.

Jo no pertany a aquest lloc ni a aquest

Moment, al que segueix, quin és el meu

Lloc? Creia que la resposta era senzilla:

El meu lloc era al teu costat. Però estava

Equivocat.  Així que hauré de buscar un

Altre lloc. Però buscar implica moure’s

I sóc vell i no tenc ni cames ni cap i el refredat

I el tabac m’ofega. I dono una calada al cigar

I em quedo sense respiració i la ment

(perquè no tenc cap) s’eleva i veig que, potser

M’estic equivocant altre cop (perquè la vida

És una successió d’equivocacions) i no es tracta

De buscar sinó de construir el teu lloc, al que

Segueix: i com construeixo el meu lloc? Ma

Mare partí i mon pare, el constructor, mai

Volgué que el seu fill, el seu mascle, seguís

Les seves passes. Una casa sempre es construeix

Des de la baix, deia el professor de matemàtiques.

I potser és això el que estic fent, construir la

Base d’alguna cosa amb versos, sol,  a casa,

Davant l’ordinador, amb Xaplin dormint al sofà,

Amb l’estufa encesa i amb les tortugues ninja

De fons.  El que ens condueix la darrera pregunta:

Quan de temps em durà construir el meu lloc?

Potser no el vegi acabat mai. Potser Déu em castigui

Per tal ofensa, potser em mori enmig del desert

Abans de trobar la terra promesa o potser

Synecdoche, New York, de Charlie Kaufman

Fent apologia de l'alcohol o potser d'una altra cosa

I anem a una nova sala de concerts

Que s’inaugura aquest o aquell vespre

Enmig de naus industrials que són

Gegants de vent contra els que

Envestir, més enfora que la meva fi

Del món. Estic a la fi del món.

I el grup que toca està bé, són bons

Músics i tot això, però no me diuen

Res; no prenen cap tipus de risc.

I tot i així, ens prenem dues Alhambres

Que s’acumulen a les canyes del sopar.

I quan acaba el concert, conduïm cap

A un bar del centre de l’illa i demano

Una mitjana més. I sé el que això

Significa. Ho he escrit centenars

De vegades. Demà... Demà despertaré

A l’infern que hauré d’apagar amb

Ibuprofens i me cagaré amb Déu i sa mare.

Però en aquestes horetes d’escoltar música,

De deglutir llúpols i xerrar del temps i de les

Misèries, he oblidat els monstres que

M’envolten i em corquen, que el cap és una

Baldufa, que visc a la fi del món, la meva inutilitat

social, la necessitat d’entrenar la valentia

I a tu.  I cremar a l’infern ja no és tan

 Deliciosament solitari.

Fent la vida menys dolorosa o simplement fent el tonto

És un dia gris i fred i de fotuda tramuntana

Travessant Stalingrad el 1942.

—Feia molt que teníem una tramuntana

D’aquestes— diu el Joan.

— Les havia oblidades— responc jo,

Passejant amb pijama pel carrer.

Sí. És un dia per tancar-se en clau a casa,

Mirant la televisió, amb el foc de l’estufa

Crepitant alegre i festiu.

Així que em poso a escriure unes línies

De la novel·la i llavors reviso antics poemes

Perduts en projectes oblidats. I collons,

Amb aquests poemes.  Tan durs, tan crus,

Tan cruels,  tanta mala llet, tanta ira. Ja no

sóc tan dur, ni tan cru, ni tan cruel, ni tenc tanta

mala llet ni tanta ira. Potser m’estic tornant més

savi o simplement és el cansament de la vida.

Sigui el que sigui, la revisió d’aquests projectes

Abandonats i arraconats i empolsinats

Em retorna algun tipus de fe i estic tan

Animat que engego el Here are The Sonics

I el ritme endimoniat i salvatge del rock

Em posseeix i fa que m’aixequi de la cadira

I que em posi a improvisar passos d’algun ball

Prohibit per incitar a l’obscenitat l’octubre de

1957, davant la mirada incrèdula i atònita de Xaplin,

Sota un turó de mantes, expressió que diu: “Tio, estàs

Loco” i que fa que em rompi el cul de riure.

Un segons. Uns escassos segons com un xut

D’heroïna. Uns insuficients segons que, encara

Que no han estat més que fer el tonto, he

Sentit que la vida era menys dolorosa.

Menjant un kinder delice a l'aparcament del Diskont

Els arbres de l’aparcament semblen mans

Sostenint estrelles a través del parabrises

 del cotxe, romput pel polsim de la pluja;

a les meves mans, en canvi, un Kinder Delice.

No me l’hauria de menjar. No he perdut

Ni un fotut gram des de l’estiu i se m’ha

Esquerdat un queixal que brama per sucre.

Però hi ha tantes coses que no hauríem de fer.

Fumar (he avançat una cama, però l’he

Enretirada de seguida), beure, tenir por,

Somiar, preocupar-nos per tonteries,

Odiar, sentir dolor, enamorar-se, estimar.

Sentir.  Potser hauríem d’abandonar la nostra

 Humanitat i deixar pas als nostres instints animals.

Ser animals que actuen pel que són...

Joder. Que bo que està. El devoro amb tres

Mossos i quan la sucre ja ha penetrat

Per tot el cos, per les artèries i pel queixal,

Me n’adono que no dic més que putes tonteries;

Si sóc un animal no faig més que udolar a les estrelles.

Engego el cotxe i torno a la soledat de casa.

La renou callada

I agafo la guitarra i em poso

A cantar les dues úniques cançons

Que he aconseguit clavar al cervell

I, quan de la meva boca bruta i seca

i marcida en surten els primers versos,

Xaplin, jaient al sofà, fuig.

Quin cabró. Fa sempre el mateix.

Que el teu propi ca no vulgui

Sentir-te cantar laments ha de

Significar alguna cosa. Alguna

Cosa com que pertanys a la gent

Que es flipa, que somies horitzons,

Que no has dormit mai en un llit

De pues, que ja no ets l’àngel que

Havia de cantar a les noces de la

Teva germana, que t’han baixat, no

Gaire, els ous, que no ets més que

Renou. No hi ha res més que renou

Que no es sent.