dilluns, 9 de desembre del 2019

El crític més dur




Assaj al menjador de casa “Epitafi pel poema
que havia de titular-se “Blue Monday”, per la cançó
dels New Order” que pròximament he de recitar.
 Intent interpretar el poema:  començ amb un ritme
 de mirall, el romp (però Mirall trencat no em va agradar;
preferesc “Alícia a través de l’espill”) acceler, crid,
gesticul (pint un Pollock), call (silenci de dos temps),
m’oblid del vers següent, merda, torn a començar, aquí
emfatitz aquesta paraula i aquella també. Tristesa; la casella
de la presó. Però el protagonista aconsegueix escapar
 i corre, Forest, corre, per l’amor de Déu, corre. El duel final,
 jo sóc ton pare. Uh! Me tiraré per aquest buit del que no es
veu el final, segur que no me passa res (tot i així és la millor
peli de la saga). La resolució del conflicte. I quan acab, Xaplin
surt de la foscor de l’habitació de la biblioteca, puja al sofà
i em mira com alleujat, com si hagués acabat de sentir un
disc experimental de Sonic Youth o l’escriptura en directe
de 50 ombres de Grey en una pissarra. Serà que no li agrada
la poesia. O potser no li agrada la MEVA poesia? Però, Xaplin,
col·lega, he d’assajar; ho vull fer bé (quatre cerveses). I torn
a començar a recitar i amb el primer vers Xaplin s’alça del
sofà i se’n torna a anar. Definitivament, al meu ca no li agrada
la meva poesia; crec que començaré a escriure
sonets d’amor.  




dilluns, 25 de novembre del 2019

Conduint com un boig després del cinema (Ardara)



Surt del cinema corrents, sense mirar els espectadors
que han anat a veure la pel·lícula; crec que perquè
no em vull topar amb qualcú conegut o desconegut
ja o potser perquè desitj  trobar-la. No ho sé. No sé
què passa dins meu.  El cert és que aquesta rapidesa
l’encoman al cotxe  i com més m’enfons en la foscor
de la carretera, sense que cap obstacle returi la velocitat,
com si conduís per una pista de carreres abandonada,
més pitj l’accelerador.  Més i més . Fins arribar a 160. Llavors
sent els personatges de la pel·lícula recitar un dels diàlegs:
—I ara què hem de fer?
—Ara desapareixerem.
Potser desapareixeré contra un paret seca o
 traspassaré la setena dimensió o  retornaré al futur
(però conduesc un Ford Fiesta i no un Delorean).
O potser escapar. Simplement allunyar-me tan adeveres
com pugui (equival a 40 km en 20 minuts) per arribar a casa.
A casa. “Tothom necessita un lloc segur on tornar”. Crec
que també és d’una pel·lícula; no sé de quina. Fornells
em rep amb la mateixa indiferència que les nits a Nova York.
Tenc ganes d’escriure a en Macià per dir-li que la pel·lícula
m’ha semblat com si “La Gran Belleza” hagués estat dirigida
per Truffaut després d’haver llegit “La Balada del Dolç Jim”.
No sé què vull dir. Però preferesc escriure aquest poema:
és la meva manera de comunicar-me.
Crec que he menjat masses porquerietes.

dijous, 21 de novembre del 2019

Elogi de la soledat de merda



tenc mal al colze dret. Tant de mal que quasi és una extremitat inservible. Colze de golfista, em diu na Virgínia (però m’estimaria més que fos de pingpongnista)
M’estir al sofà per continuar veient Los Soprano, però la connexió a internet falla i m’he de conformar amb el que fan a la televisió: la televisió és una merda.
Vaig anar a sopar amb la quinta; el balanç de tot plegat: perdre les claus del cotxe.
fa dies que no garn la casa: els pels den Xaplin i la puta pols de l’obra del costat es van acumulant.
la ressaca, el fotut dolor de la ressaca. Apaga els llums i que ningú em ralli.
començ a veure La comuna, de Peter Watkins, versió reduïda de tres hores. No m’imaginava que fos un fals documental. No estic per experiments; és una merda que hagi de pagar per Super López.
les meves camisetes, la gran majoria d’elles, presenten, a la part de baix, un visible conjunt de forats. he pensat llençar-les, però no ho faré; em sento punk quan duc la negra de Sonic Youth
—Amb aquesta barbota i aquestes grenyes, sembla que has sortit de la muntanya— diu en Seguí, qui fa quasi trenta anys que no veig.
—Fins que no em mori, no me’ls pens tallar— responc.                                                    
és urgent comprar unes sabates: quan plou sembla que un dels meus peus està fet d’aigua.
la Coldina provoca somnolència, afirma el Miguel: dorm tot el dia.
dissabte vespre: què faig mirant la pluja si és vent el que fa?
he fet un cafè de més. No puc dormir: escric aquest poema
que no em fa sentir
                                 culpable.



dimecres, 6 de novembre del 2019

El pastís de pastanaga



El pastís de pastanaga deu
fer uns 15 centímetres de diàmetre.
la crema de formatge (perquè la meva
 germana Àngels també cuina pastís
de pastanaga i em va dir que ella
empra crema de formatge) un capa
cobreix la part superior i una altra
l’interior; supos perquè el pastís
no sigui tan sec. Es troba a dins d’una
urna de plàstic que recorda vagament
a les pintures de Wayne Thiebaud.
Una tira de cartró es fa servir com
a precinte, blava, amb un dibuix de
punt: posa “Pastís de pastanaga”.
Me l’enduc. El compr per menjar-me’l
jo
tot
sol.

dijous, 31 d’octubre del 2019

Que difícil és ser ex fumador



no resistesc  la pressió
(ni la ressaca, ni el dolor,
ni el fracàs, ni l’amor, ni que
hagi refet la seva vida, ni la
pèrdua de cada dia, perquè
cada dia és perd qualque cosa).
Joder! Sent aquesta pressió
tan personalment que vull
fumar-me un cigar. COLLONS.
El meu regne per un puto cigar.
Si almanco fos ressaca em xutaria
un dosis d’ibuprofè  i, ala, a dormir.
Però no, COLLONS, no. No hi ha res
contra la pressió (potser Prozac?
les neus del Kilimanjaro? Irvine
Welsh escrivint Trainspotting?
escoltar la Primavera mentre llegesc
un còmic d’Spiderman? ), no hi ha res
excepte foradar-te els pulmons.
JODER. Estic tan enderrocat que torn a
pensar que a la gent com jo (els covards,
els fracassats, els perdedors, els que
no suporten la pressió) els haurien
d’embarcar a tots cap a una illa deserta
(alerta SPOILER: argument de novel·la,
desenvolupar).  Abatut per aquesta pressió
 invisible, arrib a Fornells a les 23’00 del vespre.
He de treure a passejar el Xaps. Em
sap greu deixar-lo tanta estona tot sol.
Perdona’m, col·lega. Perdona’m.
De petit no vaig fer mal a ningú
i ara ningú em pot treure el Xaps
si he de passar fora tot el sant dia.

Em pos els auriculars i engeg la llista
de l’Spotify que fa dies que escolt;
Aquesta nit la música no és consol.
Joder. Quina merda que passi açò.

Tiram cap el Castell de Sant Antoni;
hi ha una festa de Halloween sense
bunyols (si no vols sentir la pressió
aprèn a cuinar bunyols).  Passam de
llarg, encara que voldria que el dimoni
cremés totes les disfresses, però ha entrat
la tramuntana i les flames del infern són arbres
que besen l’enterra de migjorn.
No temis ( em faig el valent), t’ajudaré
a extingir l’incendi. Em trec la tita i pix.
La tramuntana banya la costa obscura amb
el meu orí. Què cony vols que te digui?
Ha estat de tot el dia el meu millor instant



dilluns, 21 d’octubre del 2019

Un poema de James Schuyler retocat



quan era jove
no feia mal als altres.
Ara
no hi ha ningú que
em faci mal. A la nit
pens que Xaplin lladra
(encara que el Xaps
és de lladrar poc).
Acumul aquí renous
imaginaris; tenc
el que he sembrat.
De totes maners, he
begut aquesta nit molta
cervesa; puc tenir ja
la meva son.


dissabte, 12 d’octubre del 2019

Sense tabac, només queda beure.



Tornant del Palau del Mont,
de sopar amb en Cris, de posar-nos
al dia amb unes quantes birres,
desitj que Sa Barca estigui oberta
perquè em beuria tota la mar que
bressola aquest lloc. Però som Octubre
i ara fins i tot les Portes  de l’infern,
en aquestes 00’30 del vespre, estan tancades
(Cèrber va acabar contracte a finals del mes passat).  
Joder! Tenc tantes ganes de continuar bevent
que estic per presentar-me a cal Víctor
per extorsionar-lo i fer que en vengui el bar
a un preu just i raonable. Però si fos actor
estic segur que la meva actuació de gàngster
dur i perillós al Birmingham dels anys 20 no
seria creïble; a més ja no fum tabac. Bé.
Què hi farem. M’acontent dient-me que sóc
l’amo i senyor de tot açò. La nit granulada em pertany.
La mar adormida em pertany. Els records que habiten
les parets blanques em pertanyen. Els contenidors de fems
em pertanyen. Els pixats de cans i moixos em pertanyen
El silenci em pertany.
Tot açò
em pertany;
Veuràs, demà matí. Serà tan polit
com anar a fer feina.



diumenge, 6 d’octubre del 2019

Aquests dies d'octubre



nostres tornen a ser els carrers.
I si tornen a ser nostres és que
els vam perdre o els vam regalar
oblidant que una vegada vam resistir
a l’invasor romà a base de macs.
O potser aquests carrers mai van
ser nostres. El que vull dir és que
aquestes nits, passejant amb el Xaps,
escoltant música de cotxeria i ballant-
la com una orquestra operística que es
desfà, sent que els carrers ens pertanyen.
Però, bé, també sent que sóc el darrer
home a la Terra (imagina’t si açò fos una ciutat)
o que sóc l’únic supervivent de la meva raça
i visc entre sers de pedra que es desperten cada
cent anys (veuré el despertar?)
o que represent una obra de teatre
d’un sol actor sense cap espectador més
que la foscor de les cases blanques.
Merda, la puta solitud. Però no t’apiadis
d’aquest miserable poeta desconegut
(sobretot perquè sóc desconegut). No
tenc temps per sentir-me sol(encara que,
de vegades, enyor la seva màgica manera
de ballar). No tenc temps: per fi, he tingut una idea
per un llibre de poemes, em referesc a un llibre
coherent en tots els sentits: tacte, gust, olfacte,
oïda i la meva visió, que pugui presentar a qualque
premi literari i a qualque editorial amb  certes garanties
de rebuig. M’he de ficar a mort amb la revisió
de la novel·la   (2 de gener comença l’ofensiva).
He de veure si avanç amb el guió (hauria de llegir
“L’Apocalipsi”). Hi ha açò de ser un HOME del
Renaixement sense talent (però crec que aniré
a encomanar una pizza). I també tots els llibres que
tenc per llegir, tots els discos que tenc per escoltar
i totes les pel·lícules que tenc per mirar, com la d’avui
vespre, l’òpera prima de Tom DiCillo, Johnny Suede,
protagonitzada per Brad Pitt. Quin puto cabró, el tio.
Quin oi que fa. Veure’l mig en pel em provoca arcades,
però potser és pel banquet de sucre que m’he embalat:
iogurt de tiramisú, filipinos blancs, panteres roses...
que em fa explotar el pàncrees o el fetge o un ronyó,
qualque cosa que es transforma en un fotut mal de cap
dels collons. Poc a poc, tanc els ulls. I sent que no és
important que et pertanyin les coses. Ni els carrers, ni aquesta
casa, ni totes les fantasies de gent que es flipa, ni
aquests versos, ni aquest cos gras. Res em pertany.
Excepte la soledat i l’ibuprofè que em prenc.





dimarts, 24 de setembre del 2019

Descansanat de l'èxit



Que tot artista, si vol assolir un determinat èxit,
s’ha de dedicar a la seva disciplina en cos i ànima,
dia i nit, cel i terra, a foc i aigua, i que açò implica necessàriament
períodes de paroxisme de la precarietat, em va dir
després del recital (més tard, després de vàries cerveses,
en Jordi em va dir que m’havia comportat com una estrella
del rock recitant sols un poema per després anar tot d’una
a fer cerveses;  ho pot semblar, però crec que és més
com em va dir el Miguel, que em veia una mica depressiu).

En més d’una ocasió he pensat deixar-ho tot per
dedicar les entranyes, el fetge, els budells, els glòbuls vermells
a escriure. Molts artistes ho han fet. Però estem rallant
de poesia i per petar-ho amb la poesia s’han de conjurar
i conjugar milions de factors: els astres, les constel·lacions,
la Història, la Cultura, escassesa de poetes, el pretèrit imperfecte,
una campanya de màrqueting brutal (el Senyor Ca és l’hòstia,
el millor poemari de l’any, un dels llibres que has de llegir abans de morir...)
També, el que implica quedar-se sense duros és descoratjador: quedar-se
 sense electricitat, vestir sempre la mateixa roba, vella, plena
de forats (bé, açò ja ho faig ara), no poder comprar llibres
(a més, ara s’hi ha afegit l’haver de comprar discos de vinil; em mor
per tenir tots els discos del Dan), passar fam, encara que això
no estaria del tot malament: he de perdre com a 18 quilos i diuen
que el dejuni alimenta l’esperit (tindria un esperit de l’hòstia).

Feina, feina, feina, feina...

I mira’m aquest diumenge capvespre, amb tantes coses
per fer: posar-me d’una puta vegada amb la revisió de la novel·la,
retornar al projecte “Avui” i d’altres, buscar una idea de poemari, practicar
guitarra si el que vull és provar amb la música, escriure qualque
cançó... i, no obstant, estic estirat al sofà, menjant patates fregides
ondulades, pipes amb poca sal, un Hagen Dasz de galeta (me l’acab tot),
fent una marató de Silicon Valley, sentint l’èxit allunyar-se més i més i més...

—Què vas fer ahir?— pregunta la Duquessa.
—No moure’m del sofà.
—Ben fet. De tant en tant, s’ha de descansar.

dijous, 12 de setembre del 2019

Argument per a una novel·la



No l’he tractada aquest estiu gaire bé.
Però em vaig dir que està passant una mala
època, que és un ésser sense malícia;
prové del camp; li vaig demanar disculpes.
potser per això em va saber tan de greu
la seva reacció desmesurada.
La naturalesa humana és malvada.
Quan la vaig conèixer em va semblar
que no podia fer mal a ningú. Supos que eren
els meus ulls just sortits de la segona infantesa.
La gent no canvia. Sí. Em vaig equivocar en el judici,
però això no és estrany: sempre pens que per sempre
és l’amor i mira’m, em balla un queixal; hauria d’anar
a la dentista. Pèrò açò no és un poema d’amor
i estic menjant pastanaga mentre escric i he començat
a dir “què passa, vell” i “açò... açò és tot, amics”. Sí.
m’ha sabut tant de greu la seva reacció desmesurada
que açò és tot: l’he desterrat de la meva història.
L’he començat a esborrar de la memòria, de les fotografies
(si apareixem junts a alguna fotografia), de la vida diària
i ara és com un personatge d’un somni que no saps qui
és: “Hi havia qualcú, però no l’he sabut reconèixer”.
Hòstia! No és açò l’argument de “Oblida’t de mi” de Gondry?
No l’has vista? És una gran pel·lícula sobre l’amor. Però
Açò no és un poema sobre l’amor sinó sobre les coses
de cada dia. Sí. Ja sé que el que propos és difícil
d’aconseguir. De moment, esborraré aquest poema
que ralla d’ella, te penjaré i telefonaré a la dentista per demanar
hora.
       Diuen
                 que ha de ploure
                                                 molt.



dissabte, 7 de setembre del 2019

A raó de veure The Young Pope o la pau relativa


Xino xano. In crescendo.
—No hem de córrer matarons— vaig dir a na Magdalena.
Vaig fins Ses Salines, de coix de coix,
i en arribar a Fornells, m’atur i faig tot el Passeig
Marítim caminant; tampoc és qüestió de quedar sense cames.
Hi ha aquest dematí tramuntana bona
(però avui, en ella, no m’hi cagaré),
el cel està ennivolat i el sol intenta apartar mates per
poder passar. La llista de música alternativa dels 90
reprodueix Kinky Afro dels Happy Mondays (encara que
és divendres) i jo em crec Jude Law en la pell del papa
Pius XIII, en l’extraordinari travelling d’apertura de The Young
Pope, de Paolo Sorrentino, en el que seguim el personatge,
pas decidit, mans a les espatlles, pits inflats, somriure altiu,
 a través d’una galeria de parets de vellut grana, en la que
anem deixant enrere llenços d’escenes religioses de diferents
èpoques i estils. No em mal interpretis. Fa segles dels segles
que no trepitj una església. No sóc religiós. Em declar, com a bon
cagat, agnòstic (de fet, crec que és l’opció més assenyada;
encara tot això serà ve i ja la tindrem). Tampoc és extrapolable
a la meva situació com a poeta: no competiré mai amb els
popes de la poesia (no ha estat mai la meva intenció),seré
sempre un poeta de segona o de tercera (a tercera és on més
es peguen coces), ofegant-me davall les ombres de la mar,
sent les ombres de la mar nostra (“No és divertit ser un pintor
maleït” va dir Maurice Utrillo, però, de vegades, si ets
capaç d’obrir els ulls davall de l’aigua, pots veure
els dits de Déu). No. Crec que simplement és la
mar, l’olor a la mar que penetra pels narius fins
 a l’arrel del queixal extremer que em balla. Ai!
Gumersindo, nostro. Com t’entenc ara quan deies
que volies ser enterrat de cara a la tramuntana,
vora aquesta arena groga, sota aquestes aigües
blaves. Tot molt polit, però m’estim més deixar la mort
per més endavant. O potser és que començ a estar
amb pau, amb la vida, amb el poble, amb la sucre, amb
el tabac, amb la gent (record que és setembre), amb ella
(fins i tot pens en tornar-la a seguir a instagram), amb jo.
Uf! Quin mal el puto queixal. Sembla que estigui ballant “El trencanous”.
 Joder! És impossible d’arrabassar. Hauré d’anar al fotut dentista
i em farà aparèixer estigmes i per culpa seva tornaré
a fumar... Hòstia puta! HÒSTIA HÒSTIA HÒSTIA
Ai! Amb lo bé que havia començat el dia

dijous, 5 de setembre del 2019

El despertar



Obr els ulls; és ja de dia.
Temps enrere, en Xaplin
saltava al llit i es llençava
a sobre del meu rostre
per donar-me el bon dia;
em feia quasi sempre gràcia.
Ara, amb el flashback acabat,
amb tot el porró d’anys passats,
multiplicats per set, sense
galindons i amb un parell
de quilos de sobra, encara
que no està tan gras com estava,
el ca  a dures penes recolza
el morro a sobre del matalàs.
Me’l mir amb un ull encara adormit
movent la cua. Estir el braç com
si em cregués el Red Richards
dels 4 Fantàstics i li acaciï el cap:
“Ja m’aixec, cabronot”. És setembre.
Es respira un altre aire, com si
açò fos un altre planeta. Continua
fent-me quasi sempre gràcia.


dilluns, 26 d’agost del 2019

Existir a l'agost


Ungles dels dits dels peus
                    arrabassades.
Cervells amb agulles
                     clavades.
El dolor que recórrer
                        el cos
de baix a dalt
de dreta a esquerra.
L’única manera de saber
que s’existeix...
                                        i la poesia.

No puc dormir.

Seguint a la cua de la merda



Publica
aquí
tot
Déu.
Deu
ser
que
sóc
massa
terrenal

divendres, 23 d’agost del 2019

Els éssers perduts


Una eternitat ha transcorregut
o potser un dia o un any o una vida.
No ho sé; sembla una eternitat.
I em sorprenc encara buscant-la .
Ai las! Quina puta tonteria, no?
Perquè si ens tornéssim a trobar
no seria més que per llençar-nos
en dues mars que desconeixen
la seva existència, i tornar així a
                                             perdre’n mos. 

dilluns, 5 d’agost del 2019

Agost



despertar
i desitjar
que tornin
a ser
les 12
del vespre

dissabte, 27 de juliol del 2019

Tòpics



I
Dissabte de Sant Antoni.
Capvespre
És hora d'alimentar
el tòpic
del poeta
bebebor.

II
Dissabte de Sant Antoni
Nit.
És hora d'alimentar
el tòpic
del poeta
solitari


dijous, 25 de juliol del 2019

Un poema espontani i escatològic sobre la pudor de la merda, per no deixar d’escriure



Hi ha paper higiènic perfumat al bany de la feina.
—Me demanen paper higiènic perfumat. Encomana’l— em va dir.
Quan ho vaig sentir vaig pensar que era el millor
acudit del món, a l’alçada de l’acudit assassí o de guerra
dels Monty Python o els del meu vell.
“Supos que hi ha gent que no li agrada sentir
la pudor de la seva merda”
Em torc el cul amb aquest nou paper higiènic perfumat
i me l’atrac al nas. Ensum. Quasi com si em fes una retxa...
Per molta colònia que s’hi ruixi,
la merda
sempre pudirà
 a merda




dilluns, 22 de juliol del 2019

Coses d'instagram: la foto d'Allen Ginsberg



Ginsberg està en ballador devora la Fernanda
Pivano, la seva traductora italiana (desconec on està
presa la foto, potser a la cala dels turcs o a Coney
Island o a Pregonda (molaria que el poeta hagués
visitat Menorca) ) En mirar la fotografia em dic
que m’assembl al guru dels beats, potser per la barba.
—Retalla’t la barba, fes el favor— m’ha dit son pare
de l’Arturo aquest matí d’aquella època.
Record que vaig dir que mai més em tallaria els pèls del cap.
Potser també per la panxa, encara que diria que jo estic
més gras i mentre la seva és de poeta consagrat,
 la meva és d’ex-fumador i d’addicte a la sucre
(mentre escric aquest poema menj regalènsies blanques
amb l’interior vermell: és açò una endevinalla?).
Però no vulguis semblar-te a l’aparença d’algú; és massa
cavernosament senzill, com dibuixar el contorn d’una mà
a sobre d’una fulla en blanc. Una vegada vaig dir que voldria
ser beat (nota per al poeta: continuar amb el projecte “Avui”).
El jazz, el desig de vida, la velocitat... Seria polit semblar-se
a la poesia de Ginsberg, si més no a la potència, l’exuberància,
el misticisme al·lucinogen de l’Udol. No sé. Podria escriure
“He vist els millors anys lliures d’aquest país destruïts
per la corrupció de l’home” alguna cosa així i continuar el poema.
Però m’estim més escriure que fa dos mesos que no fum
un puto cigar i que tot i així vaig amb regularitat a cagar.
De totes maneres, no crec que sigui mai un poeta consagrat.
 El Harry Potter ha guanyat un premi literari; estic content per ell.  
M’agradaria guanyar-ne qualcun, més que res pels duros
(perquè no tenc ni per paper de vàter). Però què hi farem.
Tot i ser una mica iconoclasta, al manco la mar és a qui
 devora i puc fotografiar-m’hi tantes vegades com em deixi
la tramuntana.


diumenge, 14 de juliol del 2019

La mosca agonitzant



Hi ha una mosca aferrada a la paret
de la cuina. Una mosca grossa i gruixada,
 d’aquestes que dius: segur que menja merda.
Acab de posar un parell de llesques de pa
de motlle a la torradora i tenc la bossa, encara
amb 4 o 5 llesques, a la mà; com si fos un calcetí
ple de feixos de bitllets de cinc cents, estamp
la bossa contra la mosca; el seu cos cau
esmicolat a sobre del marbre i deix la pasterada
 a l’espera de ser devorat per voltors negres gegants
com en alguna religió antiga monoteista.
L’escala és d’1:10.000 o potser és 1:10 o etc.
No sé. No sé res de números. El que sé és que
els voltors s’han convertit en formigues que
es cruspeixen el cos espasmòdic de la mosca
lentament fins fer-lo desaparèixer.


dimarts, 9 de juliol del 2019

Sóc dèbil, groc o de vegades blau, potser marí, però m’estimo més el cel perquè és més expansiu, com l’univers: la renovació



Se li omple la boca amb una xifra
astronòmica, impossible de rebutjar
i, malgrat només haver sentit una mentida
rere una altra durant tots aquests putos
estius, se m’omple la boca de sabonera
pensant amb el que podria fer amb tots
aquests duros (perquè és fàcil  seguir
els excrements daurats de la mentida).
Fa segles que la ment viatja mentre el cos
roman presoner entre quatre parets. M’havia dit:
 és hora que el cos es reuneixi amb la ment. Però
han estat uns segons o potser minuts o hores
o dies, dolorosos, sagnants, cruels, en els que
no m’han importat una puta merda continuar
en aquesta dualitat separada per temps i espai
tan extrems. Mecagundena!. És tot tan volàtil,
tan eteri, tan dèbil, com si un escuradents
fos el contrafort d’una catedral gòtica. Així que
diré que m’agradaria que m’escrivissis un poema
dient-me que un dia em vas estimar, sols un dia
em bastaria, perquè l’amor no necessita més que
 un dia per ser real. Però entenc que en el teu cor
hi ha ara finques dretes i, per tant, jo no sóc més
que un record que es pot manipular com vulguis
(vaig ser o no vaig ser). Tots aquests versos
poder ser substituïts per aquest:
m’estic morint per fumar un puto cigar.

diumenge, 7 de juliol del 2019

Dies assenyalats



Dinar avui a Sa Nitja, dimecres de concerts, diumenge de Sant Martí, les festes de Sant Antoni...
Espero aquests dies
com un al·lotet el dia de Reis.
Com si la seva arribada, tenir-los
posseir-los, ser-hi, experimentar-los
em servís per dir-me que tots
els errors comesos no són per tant
i que, si em deixo, puc continuar
amb la vida... fins que em canso
de jugar amb el dia i el llenço
per darrera l’espatlla, per caure
amb els altres dies. I llavors sols
cal esperar, amb els esperits dels
cent mil errors omplint la casa, un
altre dia assenyat per creure que
no he fet tan malament.


dimecres, 19 de juny del 2019

Detalls que te fan continuar



Duc uns dies dolents.
Li dic a na Rosa, la carnissera,
que és per la feina i que per
Sant Joan penso agafar un mac
tan gros que sortiré als diaris

—D’aquests en els que perds les sabates?— em pregunta
—Sí. Però no les perdré. Només en tenc dos parells.

Al recital del dissabte
em vaig disculpar per arribar tard dient
que als problemes habituals se’ls havia afegit
més problemes habituals:
el Xaplin ha començat a jugar a escacs
(espero que sàpiga jugar més que jo).
l’ànsia de tabac em corroeix fins a creure’m
Hamlet: fumar o no fumar; aquesta és la qüestió.
no tenc gaires ganes d’escriure: crec haver
perdut alguna cosa en els versos(o potser no
he guanyat mai res; si és així no cal preocupar-se’n);
i m’he dit amb una destral de cuina a la boca
 que posposaré la revisió de la novel·la
fins després de l’estiu.
No tenc, tampoc, gaires ganes de fer moltes coses
sols d’estirar-me al sofà i engegar el Filmin (ahir
em vaig tragar una puta paranoia russa
de ciència ficció medieval de tres hores en la que sols
vaig ser capaç d’arribar a la meitat del film).
No llegeixo.
L’enyoro i també a la idea de Plató.
Tenc insomni i no hi ha tabac.

He sortit a córrer aquest matí.
En total, crec haver marxat 10 minuts
(hipèrbole); les cames estan cansades
de sostenir-me. I tot el passeig marítim
l’he fet caminant. He reduït el pas quasi
al silenci; no volia arribar enlloc. Però llavors
ha començat a sonar Sound and Vision
de Bowie i m’ha semblat que estar viu a
Fornells, amb el sol de final de juny
patinant sobre la superfície  emmirallada de mar
fins frenar en sec i esquitxar-me el rostre,
és la cosa més exquisida del món.

Escrivint aquest poema escolto a Bowie:
Sound and Vision, de Low, de 1977,
és la única cançó del disc que val la pena
escoltar.




diumenge, 16 de juny del 2019

Encara que no ho sembli



És polit veure-la contenta.
Que estigui en aquest estat
pressuposa que anteriorment
no hi estava. És a dir, jo era
era la causa de la seva infelicitat.
És dur, terriblement cruel, estimar
a algú i ser incapaç de fer-lo
feliç (per tant, l’amor és secundari).
No. Això no és gaire polit. La cosa
és que està contenta. I jo? Bonu, me
costa horrors no fumar (ahir vespre em
vaig a posar a esnifar fum al costat
de fumadors la qual cosa em va portar
a fer un cigar). Me costa també bastant
perdre pes (hauria de menjar més verdura
i no tants carbohidrats). Estic pensant
es escoltar òpera (potser primer em fiqui
amb Wagner perquè m’entraran ganes
d’envair Polònia i he de fer exercici),
en llegir els poetes  romàntics anglesos
i retornar als còmics de superherois.
Vull dir-li al jefe que aquest és el darrer
estiu que faré feina amb ells. Hauria de fer
ioga per això de follar com l’Sting
 No tenc gaires ganes d’escriure (ho associo
amb el tabac); de totes maneres, a qui
l’importa el que jo faci, a qui l’importa
el que jo vulgui. Tenc escenes bucòliques
al meu interior i verdet als òrgans que
empraré pel Betlem de Nadal...Ja veus.
No fa falta que et preocupis per jo. Campejo.
Al cap i la fi, l’amor és secundari i va ser
inventat pels poetes. La putada és que jo,
encara que no ho sembli, també sóc poeta.