Se m'ha escapat el poema

Em volia extirpar la ira, el sofriment, el dolor

I vaig dir: “Que te vagi bé, Miss Carrusel. Pot

Continuar amb la seva vida que jo, amb la meva,

Si em deixa, seguiré”.  I vaig confiar en el poder

De les paraules. Puto crèdul innocent. Les paraules

Sols tenen poder si són dites per l’espasa i la meva

Espasa és de cartró, incapaç de tallar ni tan sols

El més

                                                           lleuger

d’aquest versos.

I miro l’horitzó de la Bocana

I

No puc. No puc. No puc. No puc. No puc. No puc. No puc.

No

Puc

Continuar.

I vaig anar a cal metge perquè em dolia l’ull dret, l’ull  de bou bo.

—Aquí és on tenim l’ànima—em digué— Cerqui una bagassa.

—Però, senyor metge, com recepta això a un home pobre. No puc comprar ja ni llibres ni llebres. Recepti’m alguna herba medicinal.

—No ho puc fer. I vostè és pobre.

—Però el dolor és crònic. No veu que no me’l puc arrabassar?

—Faci’s una espasa.

—Me la clavaré al cor.

—Segur que viurà millor. Torni la setmana que ve i li netejarem la sang.

—Me la beuré.

—Beure sang és bo per les ereccions.

—Per què vull ereccions si ha fugit l’amor?

—Cerqui una bagassa.

—Soc un pobre home pobre.

—No receptem res aquí per la pobresa.

—Però no he vingut per fer-me ric. Vull que em curi el dolor.

—Ajà! Així que admet que pateix. On li dol?

—A l’ull dret?

—A l’ànima? No hi podem fer res. Vagi a confessar-se.

—Que sàpiga que me’n vaig molt maleit. No m’ha aclarit res.

—Quan surti tanqui la porta que passa aire i faci entrar el següent.

Sols volia fer el dolor més tolerable

I se m’ha escapat

El poema.