Festucs

M’agrada la paraula festuc des que

Em vas dir que t’agradava la paraula

Festuc. Avui n’he comprat una bossa

de 150 grams, de marca blanca, i me’ls

menjo mirant  “A field in England” de

Ben Wheatly. És una peli rara de collons.

Crec que a tu no t’agradaria. Però

A Xaplin no l’importa que sigui una peli

Rara de collons. El ca està al meu costat,

Mirant-me com menjo els festucs.

Se’m fa difícil resistir-me a la seva mirada

Xantatgista, com no puc resistir-me

A certes coses, a sentir dolor, a tenir por,

A expressar-me en versos, a riure quan

Algú es tira un pet, a arrabassar-me les

Ungles dels dits dels peus,  a estar emprenyat.

Així que pelo una closca de tortuga, dura

I calladament emmurallada, amb les dents

 i li dono el fruit de color festuc al Xaplin

i el següent és per mi. Un per tu i un per mi.

Un per tu i un per mi. I en un tres i no res

Ens acabem la bossa. Al cap i a la fi són

150 grams. Què pesa 150 grams? Una goma

D’esborrar, mitja dotzena d’ous, un Toblerone,

 jo.  I ara la bossa de festucs és buida i ja no pesa

150 grams ni jo tampoc. Potser sóc aquesta mateixa

Bossa i se me llencessin aquesta nit al carrer

La tramuntana m’estavellaria contra les parets

De les cases, com estar-se a les entranyes del cap

De fibló del passat novembre. O potser sóc fum

O una dictadura en aquest país o un mal record

Esborrat amb una goma de 150 grams. Sigui

El que sigui, ja no queden festucs a la bossa

I, encara que tan Xaplin com jo en voldríem

Més, preferiríem festuc iranià, han estat

Unes postres excel·lents.